Places categories: IVAM Centre Julio González

El Instituto Valenciano de Arte Moderno (IVAM) presenta por primera vez en España, en colaboración con el Museum of Modern Art (MoMA) (MoMA), la exposición Compass in Hand. Selección de la Colección de Dibujo Contemporáneo de la Judith Rothschild Foundation. La exposición, patrocinada por Bancaja y comisariada por Christian Rattemeyer, muestra 241 obras en papel de 118 artistas a partir de los fondos de la Colección de Dibujo Contemporáneo de la Judith Rothschild Foundation, una colección de alrededor de 2.500 obras sobre papel de más de 600 artistas adquirida por el MoMA en mayo de 2005. El catálogo de la exposición reproduce obras expuestas e incluye textos del comisario Christian Rattemeyer y una entrevista a Harvey S. Shipley Miller y Gary Garrels realizada por Christian Rattemeyer y Cornelia Butler.

La muestra ofrece una selección de las tendencias actuales de la obra sobre papel y las más amplias perspectivas en la manera de hacer, usar y clasificar un dibujo. Incluye estudios preparatorios y bocetos, además de monumentales obras acabadas; piezas minuciosamente producidas con la ayuda de herramientas técnicas como reglas y garabatos espontáneos, sin especial interés por el acabado; obras en técnicas tradicionales como grafito, lápiz, pincel, acuarela y gouache, pinturas acrílicas y al óleo, y en diversas técnicas de grabado, así como calcos y transferencias de tierras, pigmentos, extractos de plantas, hollín, comestibles y fluidos corporales, y una gran variedad de assemblages, collages y objetos encontrados. Desde piezas históricas de Lee Bontecou y Joseph Beuys, trabajos minimal y conceptuales de Dan Flavin, Donald Judd y Hanne Darboven, dibujos detallistas de Elizabeth Peyton y John Currin y collages de Amelia von Wulffen y Lucy McKenzie y Paulina Olowska.

La Colección de Dibujo Contemporáneo de la Judith Rothschild Foundation es la donación más importante realizada al departamento de Dibujos del MoMA. Se formó entre 2003 y 2005 con la intención de mostrar un extenso panorama de las técnicas del dibujo desde el año 1930 hasta el año 2005, prestando especial atención a la práctica contemporánea. La colección fue creada por Harvey S. Shipley Miller, patrono único de la Fundación y patrono del MoMA, junto con Garry Garrels que fue conservador Jefe del Departamento de Dibujos y conservador del Departamento de Pintura y escultura del MoMA, y André Schlechtriem, conservador independiente.

Aquesta exposició és la primera que se li dedica a Espanya a Arianne López-Huici (Biarritz 1945), fotògrafa la trajectòria de la qual es desenvolupa entre els seus estudis de París i Nova York. La mostra presenta una selecció de 60 fotografies de gran format en blanc i negre realitzades entre 1994 i 2003.

El fil conductor d’aquesta exposició s’articula al voltant de les tres premisses d’investigació que caracteritzen millor la seua obra: la carn, l’ombra i la dansa. Aquesta exposició és una bona ocasió per acostar-se als seus treballs fotogràfics més significatius, reflectits en les seues sèries fotogràfiques de major projecció com Solo Absolu, Aviva, o Dalila. Formada com a ajudant del director de cine Nelson Pereira dos Santos, considerat com el pare del cinema novo brasiler, trenca amb el mitjà el 1975 per dedicar-se exclusivament a la fotografia d’estudi. Dona apassionada per la música (especialment el free jazz), per la dansa i la literatura, la seua obra fotogràfica està marcada per la seua fascinació pel cos humà i la seua confrontació amb els reptes i els tabús culturals

Julio González forma part de l’estirp d’artistes del segle xx que, com Paco Durrio, Pablo Picasso, Pablo Gargallo o Alexander Calder, van saber reivindicar i projectar en els objectes de format reduït d’ús popular (joies, ceràmiques, accessoris, etc.) la grandesa de les investigacions assolides en les obres majors. Julio González va descobrir els secrets del metall en l’exercici de l’ofici d’orfebre que havia aprés des de molt prompte al taller de son pare, Concordi González. L’orfebreria era l’ofici tradicional de la família, que va mantindre obert un obrador dedicat al treball artístic del metall a la Barcelona de finals del segle XIX.

En consonància amb els moviments renovadors europeus, el modernisme català va tractar d’esborrar la frontera tradicional que separava els oficis artístics de les belles arts. Encara que Julio González va viure a París des de 1900 amb la intenció de dedicar-se a la pintura i a l’escultura, l’orfebreria va continuar sent la seua font principal d’ingressos durant tota la seua vida. En les seues peces de joieria confeccionades amb materials humils (ferro, llautó, coure, esmalt o pasta de vidre), aliens als utilitzats en l’alta joieria, el futur escultor va saber conjugar l’adopció de les iconografies i l’esperit estètic propis de la seua època amb la conversió de cada una de les seues peces, en un repte d’investigació personal en el meravellós rumb cap al naixement de la forma.

En les seues obres d’orfebreria trobem l’equilibri perfecte entre l’adaptació de l’adorn a les funcions de l’objecte, així com la reflexió sobre les possibilitats i els límits de la matèria en l’exercici de la representació. Una bona part dels procediments que l’artista va experimentar en les seues peces d’orfebreria (el retall del metall, la superposició de plans, el buit o els seus diàlegs entre l’ombra i la llum) van situar Julio González en un camí sense retorn d’exploració que el portaria a protagonitzar la revolució en l’escultura del segle XX.

Sue Williams (Chicago, Il·linois 1954) va estudiar al California Institute of the Arts – CalArts–, on va obtenir la llicenciatura en belles arts el 1976. Viu i treballa a Brooklyn, Nova York.

Els treballs recents de Sue Williams investiguen la frontera entre l’abstracció i la representació mostrant parts de cos tan distorsionades que es metamorfosen en composicions abstractes. Utilitzant el cos humà com a eina per a tractar les complexes qüestions dels papers de gènere i les relacions, explorant, així, el tema del cos com a art, com artistes com Matthew Barney o Kiki Smith.

Williams comença amb la figura, la processa, li dóna la volta i la corba; retorça el cos fins que sembla una caricatura exagerada. La imatge que en resulta està tan deformada que l’espectador no pot determinar quina part de la figura està mirant.

El treball anterior als primers anys de la dècada de 1990 denuncia la violència domèstica, la misogínia i l’abús sexual. Les seues pintures d’aquells anys tenen un estil de llibre de còmic, on es retraten figures en situacions doloroses acompanyades d’aguts i intensos textos. Aquestes obres es realitzaven en blanc i negre, relacionats amb la narració de manera molt tosca. Aquests comentaris mordaços sobre l’estat de les relacions de gènere són com una sèrie de gargots de la consciència fets en una lliberta o en un periòdic. A mitjan dècada de 1990, Sue Williams va començar a utilitzar cada vegada menys textos en els seus treballs, mentre que les seues brotxades i línies es feien més gestuals i coloristes i inundaven les seues teles. Aquest estil de vívida abstracció ha estat comparat amb el de De Kooning, Pollock i Mitchell.

L’exposició és una coproducció amb la institució austríaca Secession de Viena, on es presenta entre el 21 de novembre de 2002 i el 26 de gener de 2003; l’IVAM, per la seua part, inaugura la mostra el 15 de maig de 2003 i està oberta al públic fins al 6 de juliol d’aquest mateix any. L’exposició, que és la primera presentació del treball de Sue Williams en institucions europees i que està comissariada per Matthias Herrmann, president de Secession i per Teresa Millet, conservadora de l’IVAM, és una selecció de quasi seixanta obres datades entre 1990 o 2002, incloent-hi pintures de gran format i obres sobre paper

La exposición de Anthony Caro se enmarca dentro del programa expositivo del IVAM centrado en los nuevos lenguajes escultóricos y refleja las distintas etapas del trabajo de este artista clave en la liberación de la escultura desde finales de la década de los años sesenta, cuando desarrolló su serie de Table Pieces (construcciones sobre mesas), hasta a sus últimos descubrimientos en acero galvanizado a través de treinta esculturas y treinta maquetas a escala de otras tantas piezas, agrupadas tanto por su afinidad de materiales como de planteamientos formales.

El catálogo de la exposición reproduce las obras expuestas y contiene textos de Josep Salvador, Kosme de Barañano, Consuelo Ciscar y una selección de escritos de Anthony Caro.

Anthony Caro (Londres, 1924), se inicia en la escultura hacia 1946, tras realizar estudios de ingeniería. Estudia en la Royal Academy de Londres y es asistente de Henry Moore entre 1951 y 1953. Caro hereda toda su fuente creativa de los constructivistas rusos, de Giacometti, de la escultura de Picasso, de Julio González y de David Smith, escultor que introduce por primera vez la escultura en hierro soldado en los Estados Unidos. De gran importancia en el desarrollo de la obra de Caro fue la decisiva influencia de este último, cuyo trabajo conoció durante un viaje a Estados Unidos en 1959, a partir del cual abandonó la escultura tradicional en metal para construir obras abstractas a partir de materiales industriales. Caro retoma y lleva a término la trayectoria de Moore hacia la abstracción total, sin referencias figurativas, sacando el máximo partido de materiales industriales como vigas, tubos de aluminio o planchas de acero, prefiriendo el “assemblage” a la escultura y el modelado.

Martín Chirino naix a Las Palmas de Gran Canaria el 1925. Estudia belles arts a Madrid i passa algunes temporades a París i Londres. Exposa la seua obra en la capital espanyola des de 1958.

Hereu de la tradició escultòrica espanyola de figures tan decisives com Julio González o Pablo Gargallo, Chirino unix en la seua obra la mestria en el domini de l’ofici del ferrer amb el coneixement dels moviments d’avantguarda internacionals i la preocupació per l’art espanyol. Mostra d’esta reflexió sobre el paper dels artistes en el seu temps és la seua participació en el grup El Paso el 1958, acompanyant el seu gran amic, i també paisà canari, Manuel Millares. A pesar del seu trasllat a Madrid, Chirino no perd mai la seua arrel canària; esta proximitat mental amb la naturalesa de la seua terra natal li inspira.

En les seues escultures conviuen al mateix temps les reminiscències dels símbols atàvics de l’home i la seua necessitat d’harmonia amb la terra amb la precisió i la duresa dels instruments tradicionals de cultiu. Chirino desenvolupa un vocabulari plàstic fonamentalment geomètric, però no per això exempt d’un gran lirisme, en què destaca l’ús de l’espiral –forma recurrent en la seua obra que el mateix artista ha qualificat de “referent mític”– com el símbol que ens fa reflexionar sobre la memòria de civilitzacions anteriors, sobre l’empremta de l’home i la seua presència en la terra.

L’exposició que l’IVAM prepara està comissariada per Tomàs Llorens i Boye Llorens; és una mostra de caràcter retrospectiu que reflectirà tots els aspectes de la producció escultòrica de l’autor canari a través de la presentació de més de vint-i-cinc escultures. Es publicarà a més un catàleg profusament il·lustrat que comptarà amb dos assajos a càrrec dels comissaris i reproduirà totes les obres en exposició.

El IVAM abre de nuevo sus exposiciones al mundo del diseño y lo hace con la obra de Paco Bascuñan (Valencia, 1954), uno de sus más destacados cultivadores. La exposición reúne 56 obras, entre carteles, dibujos, diseños, maquetas y vídeos, y constituye un testimonio de la influencia del artista en el desarrollo de la cultura visual valenciana de las últimas décadas. En esta muestra se refleja la relectura que hace el diseñador valenciano de las vanguardias históricas, de su compromiso con las transformaciones y los conflictos sociales en relación con sus maneras específicas de intervenir artísticamente en el pulso de su tiempo.

La personalidad de Paco Bascuñan es ejemplar para clarificar las intersecciones entre arte y diseño, práctica artística y compromiso social, trabajo artesanal y nuevas tecnologías, memoria sentimental y proyección hacia el futuro. Es un artista que ha consolidado en Valencia, un estudio solvente en el campo del diseño y que transmite su generosidad, sabiduría e ilusión en proyectos que han influido activamente en la transformación de la cultura visual de nuestra época.

El catálogo de la exposición reproduce las obras expuestas y contiene textos de Felipe Garín, Antón Patiño, Guillermo Solana y Raquel Gutiérrez.

El arte valenciano en el siglo XIX, calificado como “el nuevo siglo de oro de la pintura valenciana”, vivió un periodo de fecunda producción en el que cabe destacar a Ignacio Pinazo.Así pues, en esta exposición, las composiciones de Pinazo retratan e interpretan de manera contundente las costumbres mediante escenas cotidianas típicas de nuestro país describiendo los usos, hábitos, tipos característicos o representativos de nuestra sociedad, con marcada intención de crítica social e indicar, quizás, reformas con dimensión moralizadora.

Amb l’intercanvi d’exposicions entre l’IVAM i altres institucions s’oferix a diferents públics l’oportunitat de contemplar fenòmens artístics distants. D’esta manera, s’estretixen els vincles d’amistat entre les societats que viuen separades geogràficament però que poden ser connectades per mitjà d’un compromís per l’art. Els intercanvis sempre generen noves visions que amplien el coneixement, i és per això que l’anàlisi i els estudis comparatius a través dels intercanvis culturals propicien un clima de solidaritat i maduresa intel·lectual indiscutible, per la qual cosa una interconnexió entre les arts es fa necessària en este context del segle XXI.

Amb estes premisses, i amb una gestió basada a exportar cultura i amb l’objectiu que existisca una correlació i un diàleg que enriquisca els visitants, se situa la importació d’altres col·leccions a l’IVAM que contribuïxen a una major interrelació cultural.

COL·LECCIÓ CAIXA GALICIA.

Des del seu origen, la Fundació Caixa Galicia ha orientat els seus esforços a la producció d’una oferta cultural pròpia adaptada a les preferències dels distints públics, impulsant al mateix temps la generació de sinergies amb les més significades institucions i entitats per a la realització de programacions estables en què s’engloben, de forma preferent, diversitat d’activitats artístiques. L’esforç de la fundació per a potenciar les arts plàstiques, a banda de les exposicions que organitzen en les seues distintes seus, té el seu màxim exponent en les més de set-centes obres que constituïxen la seua Col·lecció d’Art, una de les més importants de caràcter privat a Espanya i on es troben representades la pintura, l’escultura, la fotografia, el dibuix, el gravat i la instal·lació, amb una nòmina dels més representatius i valorats autors gallecs, així com una selecció dels autors jóvens més prometedors, als quals s’han anat incorporant en els últims temps altres artistes contemporanis, entre els quals cal mencionar Francisco Bores, Jorge Barbí, José Manuel Broto, Pedro Cabrita Reis, Carmen Calvo, Miguel Ángel Campano, Rafael Canogar, Luis Caruncho, Eduardo Chillida, Martín Chirino, José Pedro Croft, Salvador Dalí, Eugenio Granell, Eduardo Gordillo, Antón Lamazares, Menchu Lamas, José Mª de Labra, Laxeiro, Francisco Leiro, Cristino Mallo, Maruja Mallo, Manuel Millares, Lucio Muñoz, Miquel Navarro, Antón Patiño, Antonio Saura, Sean Scully, Luis Seoane, Susana Solano, Eduardo Úrculo, Manuel Vilariño i Darío Villaba.

La exposición Ignacio Pinazo. Paisaje marítimo, que acoge el IVAM, evidencia, a través de 122 obras, que Pinazo fue el primer artista que captó las posibilidades plásticas del paisaje marítimo desde una óptica y una técnica modernas. Adelantándose un par de décadas a los inicios luministas de Joaquín Sorolla, la producción de Pinazo en este género tiene la virtud de compilar a través de un ingente número de tablas de pequeño formato, todos los temas que otros artistas valencianos han desarrollado más tarde.

Esta tercera exposición antológica dedicada a Ignacio Pinazo en el IVAM, dentro del ciclo que tiene lugar coincidiendo con el nonagésimo aniversario de su fallecimiento, permite una vez más apreciar la pluralidad de registros y la versatilidad de este gran pintor valenciano. Entre las piezas más relevantes que recoge la muestra destacan La merienda. Escena de playa, 1891, Museo de Bellas Artes de Valencia; Anochecer en la escollera III, s.f. IVAM y Mirando al mar, 1890, Casa Museo Pinazo de Godella.

Con motivo de la exposición se ha editado un catálogo que reproduce las obras expuestas y contiene textos de Javier Pérez Rojas y José Luis Alcaide.

Ignacio Pinazo Camarlench (1849-1916), huérfano de una modesta familia de artesanos, trabaja desde niño como platero, dorador, pintor de azulejos o sombrerero, entre otros oficios. De forma paralela, estudia pintura en las clases nocturnas gratuitas que se impartían en la Academia de San Carlos de Valencia. En 1873 viaja a Italia y conoce a Fortuny, que se convierte en una influencia decisiva para su obra de esta época. En 1876 obtiene por oposición una pensión de la Diputación de Valencia para estudiar pintura durante cinco años en la Academia de España en Roma. Durante este periodo, realiza los tradicionales cuadros de historia que debían enviar a la Diputación los pensionados, además de innumerables dibujos y paisajes. A su regreso a Valencia, es nombrado Profesor de Colorido de la Academia de San Carlos de Valencia.

Durante la epidemia de cólera de 1885, se refugia con su familia en la casa que los Jaumandreu poseían en Betera, donde pinta para sus protectores, entre otras obras, la serie de Las Cuatro Estaciones, compuesta por cuatro impresionantes retratos, de los que tres de ellos forman parte de la exposición. Desde entonces, la burguesía valenciana se rinde a sus pies; realiza numerosos retratos e importantes decoraciones. Mientras, Pinazo continúa plasmando en lienzos y tablitas, de forma magistral y espontánea, su entorno familiar más inmediato. En 1896 es nombrado Académico de la Real de Bellas Artes de San Carlos de Valencia, donde pronuncia un incendiario discurso (reproducido en el catálogo), “De la ignorancia en el arte”, en el que reivindica las bondades de la ignorancia natural del pueblo frente a la petulancia de los considerados hombres cultos. A partir de esas fechas, los reconocimientos a su labor artística no dejan de sucederse.

En 1903, se traslada a Madrid, donde es nombrado Académico de la Real de Bellas Artes de San Fernando y Profesor de Dibujo artístico de la Escuela Superior de Artes e Industrias. Ya enfermo, recibe en 1912 la ansiada Medalla de Honor de la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid. Ignacio Pinazo muere, cuatro años después, en su casa de Godella (Valencia).

L’exposició Fervor de Buenos Aires, comissariada per Jorge Glusberg, director del Centro de Arte y Comunicación de Buenos Aires, consistix en una selecció de dibuixos realitzats per trenta arquitectes argentins contemporanis en els quals es reflectix lliurement el seu esperit creador abans d’enfrontar-se a la construcció d’un edifici.

La mostra reunix una selecció d’arquitectes argentins significatius, directors d’obres i projectes urbans i d’arquitectura que han sigut premiats en concursos nacionals i internacionals i mostrats no sols en les principals biennals d’arquitectura del món, com les de Venècia o São Paulo, sinó també en museus i galeries d’art contemporani tant dins com fora de l’Argentina. La majoria d’ells exercixen a més com a docents de les disciplines d’arquitectura, disseny i urbanisme en prestigiosos centres universitaris argentins i nord-americans, i alguns són pintors, escultors o escriptors de renom.

Els dibuixos exposats, que representen diferents visions d’alguns dels edificis mes emblemàtics construïts en els últims anys a l’Argentina, superen el nivell dels dissenys previs emprats per a l’evolució dels projectes arquitectònics. A pesar d’haver sigut concebuts en la seua major part com un mitjà auxiliar, com a apunts ràpids del natural esbossats a mà alçada o esbossos senzills de composició, perspectiva i altres aspectes de l’arquitectura que prendrà cos en el futur, els dibuixos presenten un clar valor artístic per si mateixos. Més encara, en estos dibuixos hi ha vida, un tipus d’energia que es perdrà quan es traduïsquen a un pla més tècnic.

Amb l’exposició dedicada a l’art pop, L’IVAM prosseguix el projecte de presentar exposicions que mostren els fons de la col·lecció permanent, dividida en distints eixos, dels quals ja s’ha presentat l’exposició dedicada a la fotografia i la dedicada a instal·lacions i nous mitjans.

Els fons d’art pop en la col·lecció de l’IVAM, dels quals podria afirmar-se que són un dels més destacats d’Europa, se centren en la contribució europea al pop, complementada amb exemples d’art nord-americà i incloent-hi tant alguns predecessors d’este estil com creadors deutors del seu llegat. La col·lecció comprén un bon nombre de les diferents posicions artístiques, agrupades de forma flexible davall del que seria una interpretació àmplia del terme pop.

El catàleg editat amb motiu de l’exposició exhibix més de huitanta obres de Richard Hamilton, Equip Crònica, Claes Oldenburg, James Rosenquist, Valerio Adami, Sigmar Polke, Eduardo Arroyo, Richard Hamilton, etc. El catàleg editat amb motiu de l’exposició reproduïx les obres exposades i publica textos de William Jeffett, Consuelo Císcar, Santiago B. Olmo, Clare Carolin i Lluís Fernández, a més d’una selecció de textos crítics sobre el pop.