Julio González

Julio González forma part de l’estirp d’artistes del segle xx que, com Paco Durrio, Pablo Picasso, Pablo Gargallo o Alexander Calder, van saber reivindicar i projectar en els objectes de format reduït d’ús popular (joies, ceràmiques, accessoris, etc.) la grandesa de les investigacions assolides en les obres majors. Julio González va descobrir els secrets del metall en l’exercici de l’ofici d’orfebre que havia aprés des de molt prompte al taller de son pare, Concordi González. L’orfebreria era l’ofici tradicional de la família, que va mantindre obert un obrador dedicat al treball artístic del metall a la Barcelona de finals del segle XIX.

En consonància amb els moviments renovadors europeus, el modernisme català va tractar d’esborrar la frontera tradicional que separava els oficis artístics de les belles arts. Encara que Julio González va viure a París des de 1900 amb la intenció de dedicar-se a la pintura i a l’escultura, l’orfebreria va continuar sent la seua font principal d’ingressos durant tota la seua vida. En les seues peces de joieria confeccionades amb materials humils (ferro, llautó, coure, esmalt o pasta de vidre), aliens als utilitzats en l’alta joieria, el futur escultor va saber conjugar l’adopció de les iconografies i l’esperit estètic propis de la seua època amb la conversió de cada una de les seues peces, en un repte d’investigació personal en el meravellós rumb cap al naixement de la forma.

En les seues obres d’orfebreria trobem l’equilibri perfecte entre l’adaptació de l’adorn a les funcions de l’objecte, així com la reflexió sobre les possibilitats i els límits de la matèria en l’exercici de la representació. Una bona part dels procediments que l’artista va experimentar en les seues peces d’orfebreria (el retall del metall, la superposició de plans, el buit o els seus diàlegs entre l’ombra i la llum) van situar Julio González en un camí sense retorn d’exploració que el portaria a protagonitzar la revolució en l’escultura del segle XX.