Places categories: IVAM Centre Julio González

Giuliano Gori, industrial nascut a Prato el 1930, ha conformat una col·lecció d’art modern i contemporani des de la seua joventut. Juntament a la seua col·lecció de peces històriques, entre les quals podem trobar un Crist de l’escola florentina del segle XII o obres d’artistes com Picasso, Morandi, Léger o Klee, la seua aportació més nova ha estat la creació d’un parc escultòric a la seua vil·la de Santomato de Pistoia: la Fattoria di Celle.

Des de 1956, Gori inicia una nova fase com a col·leccionista d’art contemporani. Venècia i la seua biennal i l’ambient artístic del café d’All’Angelo, format al voltant del crític d’art Giuseppe Marchori, el captiven de tal manera que constituirà un focus d’informació que marcarà en gran manera els seus passos com a col·leccionista. Sa casa de Prato es converteix en un centre de reunió d’artistes i intel·lectuals amb visites freqüents de Jacques Lipchitz, Henry Moore i Alberto Mandadori, entre altres. I és a través d’aquest diàleg directe entre col·leccionista i artista d’on Gori extrau i elabora les línies directrius de la seua col·lecció.

Després d’una visita al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 1959 amb l’objectiu de trobar-hi el motiu que va servir d’inspiració a artistes com Picasso, Miró o Gaudí, Gori queda profundament impressionat. Per què aquest museu era diferent d’uns altres museus de gran importància com el Prado o la galeria dels Uffizi? La resposta va arribar prompte: les peces d’art romànic, tant de pintura com d’escultura, van ser concebudes pels seus creadors per a un espai determinat. En aquest museu, aquestes obres es presentaven formant una sola unitat amb l’espai recreat per al qual van ser concebudes. A partir d’aquests moments Gori pensa a fer una cosa semblant iniciant una col·lecció d’art ambiental als jardins de la seua vil·la, on l’espai havia de ser part del procés creatiu, i l’obra, marca personal de l’artista, havia d’existir tan sols en l’espai i en el temps. Aquesta idea es va refermar quan Gori va veure que podia dur-se a terme, ja que durant els anys setanta van aparéixer a la Documenta de Kassel i a la Biennale di Venezia les primeres temptatives en aquest camp tan nou.

L’any 1981 Giuliano Gori va reunir un comité format per diferents experts en art contemporani –Ammon Bazel, Renato Barelli, Francesco Gurrieri, Dr. Knud Jensen i Prof. Manfred Schneckenburger– amb la intenció d’oferir l’espai i els jardins de la seua finca la Fattoria di Celle, als turons de Pistoia, per a situar i realitzar projectes artístics relacionats amb el territori sota el lema proposat per Carlo Belli: “els drets de l’art comencen on acaben els de la natura.” El juny de 1982 s’hi van dur a termes les 15 primeres instal·lacions, nou als jardins de la vil·la i sis a les habitacions interiors. Entre les obres representades a l’exterior de la vil·la, en destaquen les de Robert Morris, Magdalena Abakanowicz, Alan Sonfist, Richard Serra, Alice Aycock i Dennis Oppenheim. Amb ells, els italians Mauro Staccioli, Giuseppe Spagnulo, Fabricio Corneli. Enrico Castellani i Richard Long enllacen amb la seua obra els espais exteriors i interiors donant pas a una plètora d’artistes les obres dels quals podem veure a les habitacions de la vil·la, com Emilio Vedova, Giuseppe Chiari, Luciano Ori, Gianni Ruffi, Michelangelo Pistoletto, Luciano Fabro i Guiseppe Penone, entre molts altres.

L’exposició a l’IVAM presenta les maquetes i dibuixos preparatoris dels projectes realitzats als jardins d’aquesta vil·la del Renaixement, a més d’una selecció dels fons de la seua col·lecció històrica integrada per obres de Picasso, Braque, Léger, Savinio, Balla, Calder, Moore, Licini, Fontana, Morris Louis, Kemeny, entre altres.

Bancaixa exerceix una tasca potent de promoció i difusió de les arts plàstiques, a través d’exposicions, catàlegs, conferències, restauració d’obres, ajudes a museus i altres moltes labors. En totes, tan distintes, es conjuga l’interés de la institució pels grans noms i tendències del pasat, amb el suport més decidit als nous corrents estétics. En aquesta última linia d’actuació s’inscriu, amb una trajectòria admirable i àmpliament reconeguda, el Premi de Pintura i Escultura que convoca Bancaixa.

En este premi es donen cita cada any noves promocions d’artistes procedents de diversos llocs d’Espanya i d’altres països, atrets pel prestigi del certamen i l’aval de l’entitat que la promou

Christopher Makos (Lowell, Massachusetts 1948) va viure durant la seua infància i adolescència a Califòrnia, abans de traslladar-se a París per a estudiar arquitectura. Posteriorment va treballar com a aprenent de Man Ray. Des del principi dels anys setanta ha treballat en el desenvolupament d’un estil de fotoperiodisme agosaradament gràfic. Els seus retrats de gent anònima que freqüentava els clubs nocturns i dels exponents del prepunk, el glamrock i els moviments punk, mostraren el fotoperiodisme audaçment gràfic dels seus primers anys, copsant l’essència d’aquest període amb un estil cru i prosaic. Les seues fotografies han estat motiu de nombroses exposicions, tant a galeries com a museus dels Estats Units, Europa i Japó, i s’han publicat en nombroses revistes i periòdics de tot el món.

Figura clau en el panorama de l’art contemporani de Nova York, va ser amic de Jean-Michel Basquiat, Keith Haring i Andy Warhol, amb qui va col·laborar en la impressió de les edicions de les seues fotografies en blanc i negre, va ser el director artístic del seu primer llibre de fotografia (Exposures) i va compartir amb ell la idea de cosir a màquina les fotos en la primera exposició de fotografies de Warhol a la Robert Miller Gallery. En el seu treball per a Interview va desenvolupar els “makollages”, tires de fotos editades amb diverses imatges encavalcades i va crear uns atrevits retrats de dimensió natural. En el seu estil s’ha produït una gran transformació, ja que a pesar que continua tenint un gran component documental, és presentat en grans formats enfrontant imatges en principi oposades entre si, però que accentuen la idea de l’autor, que necessita crear una seqüència tancada per a contar les seues històries. Makos és autor de quatre llibres. El primer, White Trash (Stonehill Publishing Company, Nova York 1977), documenta l’ambient prepunk dels clubs nocturns de la ciutat de Nova York.

El seu llibre Warhol: A Personal Photographic Memory (New American Library, Nova York 1989) presenta 150 fotografies en blanc i negre que constitueixen una crònica de la seua estreta amistat amb Andy Warhol i dels seus llargs viatges amb ell; des de Pequín i Barcelona a Aspen i Düsseldorf, les fotografies de Makos copsen el món de Warhol i la seua particular visió de la moda, els viatges, les compres, la fotografia i l’art. En els seus llibres posteriors, Makos Men: Sewn Photos (Pohlmann Press, Los Angeles 1996) i Makos (St. Martin’s Press, Nova York 1997), se centra en motius homoeròtics que comprenen una part significativa de l’obra del fotògraf, en un estil que s’ha anat fent més refinat, sensual i elegant.

Les fotografies de Makos s’han publicat en revistes com Interview, Rolling Stone, House and Garden, Connoisseur, New York Magazine, Esquire i People i durant els darrers anys ha explorat, a més, la creació pictòrica i les impressions serigràfiques com la carpeta sobre Man Ray que és un homenatge al seu primer mentor i la carpeta Makos ’Icons que és una col·lecció de retrats serigràfics d’Andy Warhol, Elizabeth Taylor, Salvador Dalí, John Lenon i Mick Jagger. El 1993 va estrenar Makostyle, programa setmanal de mitja hora, en una televisió comercial per cable.

La seua primera visita a Espanya es va produir el 1983, i posteriorment faria diversos viatges pel nostre país per l’atracció que li va provocar l’apogeu de la cultura espanyola i el contacte amb la vida nocturna de Madrid. Una visió americana de la cultura espanyola que segueix una idèntica trajectòria dels seus treballs anteriors, i es plasma en aquesta visió que recorre Barcelona, Bilbao, Eivissa, Madrid, Mallorca, Salamanca, Sevilla, Toledo i València, i que copsa personatges anònims o retrata conegudes figures de la vida social i cultural com Miguel Bosé, Paola Dominguín, Alaska, Ágatha Ruiz de la Prada, Toni Miró, Laura Ponte, Nacho Duato, Nawja Nimri, etc. Agafa detalls arquitectònics, racons pintorescos, paisatges naturals i els llocs freqüentats en els seus viatges i estades a Espanya entre 1983 i l’actualitat. Una selecció que reuneix una visió seqüencial de 90 fotografies, on mostra la seua particular visió de l’evolució i del desenvolupament que la societat espanyola ha experimentat durant les darreres dècades i feta especialment per a la Sala de la Muralla per Christopher Makos.

Per primera vegada a Espanya un museu aplega, de manera retrospectiva, la complexa obra de Tony Smith, representada en la Galeria 1 de l’IVAM per una selecció d’un centenar de treballs que inclouen dibuixos, maquetes, pintures i escultures. L’obra d’aquest artista nord-americà, nascut el 1912 a South Orange, Nova Jersey, és la baula que ha permés el pas dels llenguatges avantguardistes de les primeres dècades del segle XX a les propostes conceptuals que defensen la participació de l’espectador en el fet artístic.

La seua trajectòria s’estén de manera dilatada al llarg de quasi cinc dècades fins a la seua mort a Nova York el 1980, des dels seus inicis arquitectònics dels anys trenta, quan descobreix la construcció modular de Frank Lloyd Wright i Le Corbusier, fins als seus projectes més ambiciosos dels anys setanta, en els quals pretenia deixar la seua empremta en el paisatge. Amic i teòric del grup d’artistes que fundaren l’Escola de Nova York, com Mark Rothko, Jackson Pollock, Clyfford Still i Barnett Newman, va compartir amb ells aquesta recerca d’allò sublim més enllà de referències directes al món real. Els seus plantejaments constructius i el seu domini de la geometria han exercit un influx decisiu sobre els artistes minimalistes. Això no obstant, Tony Smith es va desmarcar de les visions reduccionistes d’aquests artistes i va defensar la vitalitat de les seues propostes. La veritable naturalesa del seu art es troba en la defensa de l’experiència com a premissa per a comprendre el fenomen artístic i l’oposició a tota convenció estètica. La geometria orgànica de Tony Smith, amb la seua aparent senzillesa, ha traçat un rumb que encara orienta una gran part de l’escultura contemporània.

Es presenta la primera exposició de John Pawson realitza en un museu i està dissenyada pel mateix autor, que ha ordenat el muntatge de manera temàtica per tal de ressaltar els elements que intervenen en el seu treball.

John Pawson (Halifax, Yorkshire 1949) va estudiar a l’Eton College i a l’Architectural Association. Ha viscut a l’Índia i a Austràlia, i va ser professor a mitjan anys setanta de la Universitat de Comerç de Nagoya, al Japó. La seua dedicació a l’arquitectura comença relativament tard, quan ja passa dels trenta anys i després d’haver-se dedicat durant alguns anys al negoci tèxtil familiar. Lluny de ser un inconvenient, aquesta circumstància confereix als primers projectes de Pawson una inesperada maduresa i una seguretat patent. La seua preocupació fonamental rau en l’estudi de l’espai, la llum, les proporcions i els materials, sense caure en manierismes estilístics. La seua amistat amb l’arquitecte japonés Shiro Kumata li va proporcionar algunes claus de la simplicitat poètica que reflecteix la seua obra. En paraules de Bruce Chatwin, “en cert sentit, l’arquitectura de Pawson és un exercici de control, de supressió de la sensació opressiva que provoca l’acumulació d’elements i del caos visual de la complexitat supèrflua. Persegueix eliminar la interferència de les proporcions pesades i la irritació constant dels destorbs més evidents. En el seu lloc ofereix el confort de l’exactitud, de les petites coses ben fetes.”

En l’arquitectura de Pawson s’obté l’equilibri entre les consideracions intel·lectuals, les prioritats teòriques i els aspectes materials del disseny, sense oblidar la sensualitat de les qualitats escollides. L’ofici, el coneixement dels materials i de les seues possibilitats, és prioritari en els projectes de Pawson; això no obstant, una factura artesanal no és l’objectiu perseguit. Al contrari, la destresa i el domini absoluts en el tractament dels materials no perden la seua humilitat i romanen amagats, quasi invisibles. La seua producció arquitectònica no és molt extensa i se centra bàsicament en interiors. La diversitat dels seus projectes és, no obstant, característica: des de galeries i centres d’art fins apartaments, de botigues a restaurants. La cura exquisida en el disseny, la recerca incansable de la puresa a través de la simplicitat de les seues propostes fan que la seua producció es considere sovint com a obra d’art i no com a arquitectura.

Aquesta exposició, organitzada per l’IVAM i coproduïda amb la Fondation de l’Hermitage de Lausana, és la més important realitzada a Espanya fins ara. Aquesta mostra conté aproximadament cent obres de tots els períodes de la seua trajectòria, la qual inclou pintures, dibuixos, litografies i una important quantitat d’escultures. Els darrers estudis sobre l’obra de Derain han pogut demostrar que la seua obra escultòrica, durant molt temps menysvalorada, va ser en canvi fonamental per al desenvolupament de la seua carrera artística. Aquesta mostra és, per tant, una ocasió única d’exposar al públic un muntatge on s’il·lustren les complexes relacions entre totes les tècniques utilitzades per Derain per a desenvolupar el seu discurs estètic.

André Derain (Chatou 1880 – Garches 1954) va ser un dels màxims exponents del fauvisme. Molt prompte va abandonar la carrera d’enginyer per a dedicar-se totalment a les arts plàstiques. Entre 1896 i 1898 va estudiar a l’Acadèmia Carrière, on va conéixer Matisse i amb qui l’uniria una llarga amistat. Dos anys més tard va conéixer Maurice Vlaminck i va compartir amb ell un estudi a Chatou. El 1901 els dos sofriren una forta impressió en contemplar l’obra de Van Gogh. El desig de Derain de seguir una formació acadèmica tradicional va acabar per distanciar-lo de Vlaminck. Després d’un viatge a Londres, Derain va tornar a París, on va conéixer Braque i Picasso. L’inici de la seua obra pictòrica està marcada per la indicació de Vlaminck de “pintar per instint“. En les seues teles apareix el color pur, saturat, aplicat en grans superfícies, sense clarobscur, sense ombres. El 1905, les seues obres, juntament amb les de Vlaminck, Matisse, Van Dongen o Rouault, van rebre el qualificatiu de fauves abans fins i tot que el grup s’haguera format. En la seua època fauve, Derain va saber conjugar el radicalisme dels seus plantejaments amb un refinament natural en ell. Això no obstant, molt prompte començaria a dubtar de les possibilitats del moviment fauve. El seu interés pel cubisme i per l’art africà recuperat per Picasso va augmentar.

El seu estudi de la tradició artística clàssica europea, així com de l’art primitiu, va dotar de nombroses influències a la seua obra i va aplacar progressivament el seu estil salvatge dels primers anys. Derain va ser un dels màxims representants de la denominada per Cocteau “tornada a l’ordre“ del període d’entreguerres. La seua pintura va tractar tots els gèneres: el nu, els paisatges i les natures mortes. La seua producció escultòrica, iniciada molt prompte, es va intensificar durant la Primera Guerra Mundial en forma de màscares tallades en el coure procedent de les restes d’armament. A partir de 1939 es va dedicar amb un major entusiasme a l’escultura, i va reflectir en les seues obres el seu interés i el seu estudi de l’estatuària arcaica i de l’art africà, en la seua voluntat de crear una síntesi pròpia dels grans estils del passat. El comissari d’aquesta mostra és l’especialista Rudolph Koella

Dissenyada per l’escultor francés Alain Kirili (París 1946), aquesta exposició té com a objecte la revisió dels fons de Julio González, a la vegada que constitueix un diàleg entre les peces d’aquests dos artistes. Hi presentem disset escultures i quatre dibuixos d’Alain Kirili en comunió amb la selecció que ha realitzat ell mateix d’obres de Julio González.

Després de la seua formació en art europeu i americà a través de les col·leccions dels grans museus dels Estats Units, Alain Kirili escriu textos sobre la teoria i la pràctica de l’art, influït per la seua associació amb el grup Tel Quel de París. El 1972 realitza les seues primeres escultures en zinc, ferro i terracota, i sovint empra distintes combinacions de tècniques mixtes. Més endavant, el seu interés se centra en el ferro i la forja en experimentar amb aquesta tècnica en el taller de Florian Unterrainer. La seua obra se situa dins l’esperit del postminimalisme amb absència de volums, línies filiformes i jocs d’equilibri. Admirador de Julio González i David Smith, tots dos artistes exerceixen una gran influència en les seues obres realitzades en ferro. L’escultura d’Alain Kirili es caracteritza per la renovació dels mitjans i dels materials tradicionals com la terracota, el ferro fos, l’escaiola pintada o el bronze, i transforma els materials contemporanis com l’alumini i la resina. La diversitat de mitjans i la dimensió espiritual de la seua creació són també trets característics de la seua obra, com reflecteixen per exemple les seues col·laboracions amb músics de jazz americans en les seues instal·lacions.

L’obra d’Alain Kirili forma part de la col·lecció permanent de prestigioses institucions i a més ha realitzat diversos encàrrecs públics, entre els quals es troben les escultures per al Jardí des Tuileries de París i l’Abadia de Montmajour. El seu treball ha estat exposat en nombroses exposicions col·lectives i monogràfiques des de 1975, tant a Europa com als Estats Units. La gran originalitat d’aquesta mostra rau en el diàleg i la confrontació de les obres de Kirili amb l’art de Julio González, i més concretament amb la seua producció en ferro

La exposición que cuenta con el patrocinio de Bancaja lleva por título el concepto hebreo de Pardes, cuyo significado remite al pequeño huerto de los aldeanos y etimológicamente evoca al concepto de paraíso. En esta muestra Dani Karavan nos presenta un espacio sometido a una condensación de ideas y a su vez constituye una antología de su labor creativa desde sus primeros frescos a sus obras públicas. En su instalación el artista conjuga al mismo tiempo el espacio interior y el jardín exterior, con la instalación de un jardín vivo en la explanada exterior del museo. En el interior, la muestra se inicia con dos olivos, como árbol simbólico de la paz, y termina con el Réquiem por el cactus. El cactus, planta traída por los españoles desde la altiplanicie México se ha extendido por todas las riberas del Mediterráneo oriental y se convierte en un símbolo de su tierra y constituye, además, un homenaje de Karavan a las obras de Julio González tituladas Monsieur cactus (Señor cactus) de 1939 y Madame cactus (Señora cactus) de 1939-40.

Asímismo la exposición traza un amplio recorrido histórico sobre la obra pública de Karavan que por primera vez se presenta en España. La muestra como toda la obra de Karavan constituye un memorial, un lugar de ideas para presentizar el recuerdo a través de la visión y no de la lectura.

El catálogo que se publica acompañando a la exposición cuenta con la colaboración de estudiosos de la obra de D. Karavan como Ana Mª Torres, Robert Morgan, Arturo Schwars, Michael Gibson, Pierre Restany, Peter Anselm Riedl, Tadayasu Sakai y Kosme de Barañano y se ilustra con imágenes del contenido de la instalación realizada para el IVAM junto a las necesarias referencias a otros trabajos del artista.

La exposición reúne 139 fotografías en una retrospectiva, que traza un amplio recorrido sobre la obra de Herbert List. La muestra se ha estructurado en cinco apartados que corresponden a los grandes temas o momentos de su producción: fotografía metafísica, eros, ruinas y fragmentos, retratos e instantes. La obra fotográfica de List, influida por el surrealismo y el neoclasicismo, es un reflejo del desarrollo de la fotografía alemana desde la Nueva Objetividad hasta el fotoperiodismo. Sus imágenes “visionarias” fueron descritas por el historiador del arte Egon Vietta como “fotografía metafísica”. Con motivo de la exposición, se ha editado un catálogo que reproduce las obras expuestas y se acompaña con textos de Ulrich Pohlmann, Matthias Harder y Max Scheler.

Herbert List (Hamburgo 1903 – Múnich 1975) realiza los estudios primarios en su ciudad natal, y de 1921 a 1923 estudia literatura en Heidelberg. Durante doce años, entre 1924 y 1936, trabaja como comercial en la empresa familiar dedicada a la importación de café y viaja a Brasil, Guatemala, Costa Rica, El Salvador y EE.UU. En 1929 conoce al fotógrafo Andreas Feininger, que le regala la que sería su primera cámara, una Rolleiflex. Sus primeras fotografías, en las que predominan las naturalezas muertas, presentan influencias del surrealismo y de figuras como Man Ray, De Chirico y Max Ernst. En 1936, List abandona Alemania y viaja a Londres, a París, y a Grecia, país en el que pasará largas temporadas, como testimonia el libro Licht über Hellas, realizado entre 1937 y 1941, año en que vuelve a Alemania para instalarse en Múnich.

A mediados de la década de los cuarenta realiza una serie de fotografías de ruinas, así como retratos de artistas, compositores y escritores; serie de retratos que completaría a lo largo de sus viajes. List colaboró en numerosas publicaciones como Arts et Métiers Graphiques, Verve, Vogue, Epoca, Look, Harper’s Bazaar, Photographie o Life. Durante los años cincuenta, List viaja a Italia, España, Francia, México, el Caribe… y trabaja para la agencia Magnum. A partir de 1962 abandona poco a poco la fotografía, a la que ya no volverá a dedicarse.

Tony Oursler (Nova York 1957) és un dels artistes contemporanis més innovadors i interessants. Es va formar al California Institute for the Arts, on va ser alumne de John Baldessari i company de l’artista Mike Kelley, amb qui va fundar el 1977 el col·lectiu The Poetics, i amb el qual ha col·laborat en la darrera Documenta X de Kassel amb l’obra The Poetics Project, instal·lació de revisava les dècades dels setanta i vuitanta a través de projeccions, entrevistes i sobretot música pop-rock.

La seua carrera creativa s’ha distingit per l’habilitat en l’ús de nous llenguatges dels mitjans de comunicació, des dels seus primers vídeos a les seues inquietats i pertorbadores obres figuratives de principi dels anys noranta, representades pels seus coneguts caps parlants: unes obres consistents en titelles o ninots de drap en què es projecten enregistraments previs de plors, crits o uns absurds monòlegs que produeixen un fort impacte emocional en l’espectador. Els temes que Oursler tracta amb més freqüència denuncien la contaminació medioambiental i biològica, les neurosis de la vida moderna, els efectes de la televisió i les malalties psicològiques.

L’exposició, realitzada en estreta col·laboració amb l’artista, està formada per una exhaustiva selecció dels seus caps parlants, obres sobre paper, algunes fotografies realitzades durant els darrers anys i peces de creació recent.

La exposición que incluye obras procedentes de la Fundación Adolph y Esther Gottlieb, es la primera presentación en España de carácter museístico del trabajo de este artista esencial en el desarrollo de la pintura contemporánea. El catálogo publicado con motivo de la exposición se ilustra con reproducciones de las obras expuestas y contiene un estudio del comisario de la exposición, Sanford Hirsch, y una completa biografía del artista.

La obra del pintor estadounidense Adolph Gottlieb (Nueva York 1903- 1974) destaca entre la generación de artistas expresionistas abstractos por su extensa actividad a lo largo de más de cincuenta años que supera, en términos de extensión temporal, a la de cualquiera de sus compañeros de grupo. Fue, además, uno de los primeros en desarrollar un conjunto coherente de pinturas, que en el caso de sus pictografías de comienzos de los años cuarenta reelaboraba las premisas de las vanguardias europeas, acusando el impacto del constructivismo de Torres-García.

Adolph Gottlieb se formó en Alemania, Francia y en los Estados Unidos, donde estudió en la Art Students League de Nueva York. Artista sobresaliente de la generación de expresionistas abstractos, fundó en 1935 el grupo The Ten, junto con Mark Rothko; ocho años más tarde participó en la creación del grupo New York Artists Painters, de nuevo con Rothko, y con John Graham y George Constant. Con el tiempo llegaría a ser un nombre fundamental del expresionismo abstracto, en su vertiente más meditativa y poética, próximo a su amigo Mark Rothko. Construyó una obra de gran singularidad que abrió nuevos caminos a la creación artística y a la interpretación de temas clásicos, como muestran sus paisajes imaginarios y sus bodegones. El análisis de la obra de Gottlieb, a partir de su apreciación del arte tribal y su particular visión de la modernidad, incorporando formas no tradicionales y contenidos emocionales, es fundamental para entender la evolución del arte americano y su relación con el arte europeo contemporáneo.

Soledad Sevilla (València 1944) va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i actualment viu a Granada. Els inicis de la seua trajectòria artística se situen a la fi dels anys seixanta a l’àmbit de l’abstracció geomètrica, quan centra el seu interés en la investigació sobre el mòdul i les seues infinites variacions sobre el pla pictòric, encara que les seues construccions geomètriques no abandonen mai el territori d’allò poètic. Aquest joc de polaritats romandrà com una constant en la seua obra, que gira molt sovint al voltant de les dualitats expressives com materialitat-immaterialitat, dia-nit, raó-experiència, pla-profund o ordre-caos.

Al principi dels anys vuitanta la instal·lació s’incorpora a la seua producció artística com un recurs expressiu més, un aspecte del seu treball que es pretén evidenciar amb aquesta mostra en què s’inclouen dues instal·lacions concebudes per Soledad Sevilla per al IVAM.

La primera d’aquestes instal·lacions, Con una vara de mimbre (2001), reflecteix la preocupació de l’artista per la creació d’atmosferes envoltants a través de la llum, alhora que ens introdueix en l’obra pictòrica de la segona meitat dels anys setanta, dominada per la representació rítmica de geometries. La segona, El rompido (2001), apareix com una reflexió sobre el mur i sobre la pintura del buit, iniciada en el cicle En ruinas i continuada en les seues sèries pictòriques actuals