André Derain

Aquesta exposició, organitzada per l’IVAM i coproduïda amb la Fondation de l’Hermitage de Lausana, és la més important realitzada a Espanya fins ara. Aquesta mostra conté aproximadament cent obres de tots els períodes de la seua trajectòria, la qual inclou pintures, dibuixos, litografies i una important quantitat d’escultures. Els darrers estudis sobre l’obra de Derain han pogut demostrar que la seua obra escultòrica, durant molt temps menysvalorada, va ser en canvi fonamental per al desenvolupament de la seua carrera artística. Aquesta mostra és, per tant, una ocasió única d’exposar al públic un muntatge on s’il·lustren les complexes relacions entre totes les tècniques utilitzades per Derain per a desenvolupar el seu discurs estètic.

André Derain (Chatou 1880 – Garches 1954) va ser un dels màxims exponents del fauvisme. Molt prompte va abandonar la carrera d’enginyer per a dedicar-se totalment a les arts plàstiques. Entre 1896 i 1898 va estudiar a l’Acadèmia Carrière, on va conéixer Matisse i amb qui l’uniria una llarga amistat. Dos anys més tard va conéixer Maurice Vlaminck i va compartir amb ell un estudi a Chatou. El 1901 els dos sofriren una forta impressió en contemplar l’obra de Van Gogh. El desig de Derain de seguir una formació acadèmica tradicional va acabar per distanciar-lo de Vlaminck. Després d’un viatge a Londres, Derain va tornar a París, on va conéixer Braque i Picasso. L’inici de la seua obra pictòrica està marcada per la indicació de Vlaminck de “pintar per instint“. En les seues teles apareix el color pur, saturat, aplicat en grans superfícies, sense clarobscur, sense ombres. El 1905, les seues obres, juntament amb les de Vlaminck, Matisse, Van Dongen o Rouault, van rebre el qualificatiu de fauves abans fins i tot que el grup s’haguera format. En la seua època fauve, Derain va saber conjugar el radicalisme dels seus plantejaments amb un refinament natural en ell. Això no obstant, molt prompte començaria a dubtar de les possibilitats del moviment fauve. El seu interés pel cubisme i per l’art africà recuperat per Picasso va augmentar.

El seu estudi de la tradició artística clàssica europea, així com de l’art primitiu, va dotar de nombroses influències a la seua obra i va aplacar progressivament el seu estil salvatge dels primers anys. Derain va ser un dels màxims representants de la denominada per Cocteau “tornada a l’ordre“ del període d’entreguerres. La seua pintura va tractar tots els gèneres: el nu, els paisatges i les natures mortes. La seua producció escultòrica, iniciada molt prompte, es va intensificar durant la Primera Guerra Mundial en forma de màscares tallades en el coure procedent de les restes d’armament. A partir de 1939 es va dedicar amb un major entusiasme a l’escultura, i va reflectir en les seues obres el seu interés i el seu estudi de l’estatuària arcaica i de l’art africà, en la seua voluntat de crear una síntesi pròpia dels grans estils del passat. El comissari d’aquesta mostra és l’especialista Rudolph Koella