Visita i presentació de l’obra “En absències” de Manuel Bellver, en diàleg amb Ignacio Pinazo.
Una visita en el context de l'exposició 'Pinazo: Identitats'
L’IVAM presenta el tercer diàleg amb l’exposició ‘Pinazo: Identitats‘ a partir de l’obra de Manuel Bellver “En absències”. L’artista, junt amb el comissari de la mostra Vicent Pla, realitzarà una visita especial acompanyant la nova intervenció en l’exposició.
Text de l’artista:
L’obra d’Ignacio Pinazo inscrita en la modernitat sempre ens esperona a preguntar-nos, a indagar allò que manifesta en els seus quefers, tant en les seues obres plàstiques com en les anotacions escrites on es posa de manifest una ment activa que no tan sols es conforma amb pintar quadres i fer dibuixos (que ja és molt) sinó que investiga i reflexiona sobre la realitat que li va tocar viure.
En el context de Pinazo: Identitats se’ns presenta una sèrie de temàtiques que necessàriament ens exigeix, des de la contemporaneïtat, una anàlisi del seu treball, de les seues aportacions a l’art del seu temps i de la nostra actualitat. És en la darrera temàtica, «Absències», on, des de la lògica del meu treball, pretenc establir connexions entre dues maneres d’entendre el concepte d’absència implícita en un llenguatge plàstic i poètic. En aquestes manifestacions plàstiques entenem absència, tant en l’obra de Pinazo com en els meus treballs, com un buidament de presències adherides a la lògica interna de l’experiència plàstica.
Els meus treballs naixen de la necessitat de trobar imatges que identifiquen les pulsions davant l’observació de manifestacions, tant en el tema extern com en la psicologia de qui observa. Qui observa és objecte de la seua pròpia observació. Esta espècie d’imatges en moviment en un fluït temporal no pretén aturar l’instant. Ans al contrari, intenta moure’s amb la fluïdesa d’allò immediat. Cert que la imatge, mai definitiva, recull allò que passa i, ara, allò que va passar. Treballe amb imatges que flueixen encara ara i serven allò que hi havia —allò que vaig percebre— quan van ser fetes, però que, inexorablement, són vestigis, presències d’absències. Així en les meues propostes (imatges fotogràfiques, dibuixos, pintures, escultures,…) sempre hi ha alguna cosa en absència. Hi ha persones, animals, plantes, moviments geològics, manifestacions atmosfèriques…
Els treballs que presente en aquest diàleg amb l’obra de Pinazo parteixen de les meues experiències en situar-me davant (o al bell mig) d’una muntanya ben propera al meu lloc de residència. Un territori on la pròpia experiència contemplativa no sent aliens els fets i les coses que passen en aquest espai inserit en la meua quotidianitat. Al peu de la muntanya (dietari), una col·lecció de 365 fotografies (una cada dia a diverses hores), és el corpus d’un any complet on es fixen observacions dels canvis i les absències.
La sèrie de 190 dibuixos amb el mateix títol que el dietari fotogràfic, recull, si bé no cada dia sí molts dels dies d’un any, l’experiència de ser ahí. Un ser on se superposen experiències viscudes en la pròpia muntanya i en altres, algunes distants a centenars de quilòmetres d’ací i molt llunyanes en el temps. Aquesta sèrie aplega plàsticament una poètica de l’absència (sense cap tipus de nostàlgia) on es posa de manifest que qui observa —en aquest cas l’artista— és permanentment, sense memòria, present en absència.
Així mateix el vídeo Les altres pells (exterior nit) és un intent de presentar la constatació de la relació presència-absència que hi ha en el dins i fora dels espais on desenvolupe les meues activitats quotidianes. La càmera mostra els murs que delimiten vida a l’exterior i a l’interior. Un exterior on s’hi va a l’encontre de manifestacions naturals, de materials físics o no, que podran en algun cas ser utilitzats en la construcció d’obres plàstiques. L’espai interior és de serenitat, de reflexió i de treball. Interior i exterior estableixen una dialèctica que manifesta l’especulació ambigua i, al mateix temps, polivalent en les seues funcions.
En una concepció holística del món, i acceptant el principi d’impermanència, tot es relaciona amb tot i res no és perdurable.
Conscient de la seua mudesa, de les limitacions del llenguatge, de la impossibilitat de dir, sempre hi ha un balbuceig amb el qual l’artista vol deixar rastres, senyals que testimonien el seu ser en el món.
Manuel Bellver
