Un projecte de M Reme Silvestre

A través de 97,583 of 2.500 cal., M Reme Silvestre –artista del Programa d’Art i Context– va proposar un model de relació entre les visitants i el museu, més enllà d’allò referencial i allò simbòlic. L’artista es va servir de diverses estratègies de visualització de dades per monitoritzar les constants vitals de diverses treballadores del servei de neteja del centre al llarg de la jornada laboral, amb l’objectiu de posar el focus en les relacions d’interdependència entre la institució i els cossos que, en un constant fora de camp, en permeten el funcionament. Aquest registre es va dur a terme mitjançant una polsera que recull dades biomètriques de qui la porta i que va permetre a Silvestre qüestionar tant els vincles existents entre salut i tecnologia com els mecanismes de control desplegats a través d’objectes d’ús quotidià. Al llarg de tres jornades laborals, es van emetre en streaming dades relatives a les pulsacions i el consum de calories d’una integrant de l’equip de neteja del museu.

El format proposat per l’artista, per tant, va convidar el visitant del museu a recórrer-lo de manera diferent, mitjançant la pantalla i les dades relatives a l’exercici físic. Una performativitat que recau a l’equip de neteja de l’IVAM –als cossos– i que visibilitza un organisme íntim del museu, habitualment “darrere de les càmeres”: no coincideix amb l’horari d’obertura de la institució, però n’assegura el funcionament. En certa manera, una qüestió de la salut que se sotmet a vigilància a través de la polsera biomètrica i que va obrir el debat sobre aspectes de la llibertat individual o la necessitat de la tecnologia per ser conscients de l’estat d’aquesta salut.

L’emissió en directe d’aquesta investigació, que va encendre la metxa d’una conversa en què es creuaran nocions sobre biopolítica, performativitat o posthumanisme, va tenir lloc els dies 23, 24 i 25 de març de 2023 passats.

Un projecte de Marina G. Guerreiro

Cants d’Àngel

El betlem

El mundial

Històries de tempestes

La processó

Classes de guitarra de Miquel

Llegir en veu alta amb Álex

La meua germana canta

L’oficina

Les veus són de Natividad Guerreiro Álvarez, Carmen González Guerreiro, F. Ángel Hinze Santos, Dolores Álvarez Gándara, Alejandro Granero Ferrer i Miquel Cañellas.

Un projecte de Diego Navarro i Darío Alva

Una gota de rosada en el seu musell ha despertat la cria de C38Zid_S, un nou dia!


El pantà zgh2005os00676097731, com tots els matins, sembla un beuratge cuinat durant segles amb les seues aigües verdes i nebuloses.


Al costat de la criatura, es troba una estranya forma que mai abans havia estat.


Una massa pàl·lida i pulsante amb formes canviants.


La xicoteta criatura camina pel pantà buscant a algú responsable, ningú sap del que parla!



Derrotada, torna al seu niu. La mare, C38Zid_S_proxy_Fem, ha tornat de caçar.


Tirant al sòl dos cossos sense vida de Hoshaurus de mitjana edat.


Junts decideixen tractar a la massa rosa com si es tractara d’un dels seus ous.


La nit cau sobre el pantà.


Un somni! centenars de milers de formes roses cauen sobre el pantà.


És estrany, però les criatures no tenen por, es deixen abraçar per la creixent massa rosa, portant-los cap al món dels somnis.


La cria de C38Zid_S mira al seu voltant, sense comprendre res.


Però sentint-se influència directa d’aquest meravellós esdeveniment.

Un projecte de Claudia Dyboski

El ressó és un fenomen acústic produït quan una ona es reflecteix en una superfície i torna cap al seu emissor. Podria dir-se que aquest reflex o reflexió és semblant al que produeixen les ones de la llum en els espills, però amb ones sonores o electromagnètiques. L’ecolocalització és una estratègia lògica en l’oceà, on el so viatja cinc vegades més ràpid que per l’aire. Els dofins i altres odontocets, com la beluga, geolocalitzen mitjançant un òrgan especialitzat anomenat burses dorsals, situat en la part superior del cap, prop de l’espiracle.

L’ecosistema és el conjunt d’espècies d’una àrea determinada que interactuen entre elles i amb el seu ambient abiòtic; mitjançant processos com la depredació, el parasitisme, la competència i la simbiosi, i amb el seu ambient en desintegrar-se i tornar a ser part del cicle d’energia i de nutrients.

De l’italià antic ecco (“heus ací”).

Ecco es refereix a una combinació de tots aquests termes: és el lloc on es troben els mons, on els organismes es descobreixen, es tantegen, es familiaritzen. Ecco és un llenguatge, un reflex que travessa tots dos costats del líquid; és naixement de vida nova. Ecco representa a totes les criatures que canten a l’uníson i a totes aquelles que forcegen. És el centre, allà on la vida és encara inexperta i les criatures es relacionen amb malaptesa.

Allí juga un Déu nounat amb xicotetes peces de vida. El lloc, entramat d’estructures circulars que es despleguen des del centre, és el seu pati de l’esbarjo. El Cadell desconeix el poder que alberga; manca de records, no concep el temps.  Desconeix a les criatures, però és el pare de les criatures. Desconeix el llenguatge, però és el pare del llenguatge. De la seua boca naix la llengua dels musells, dels balbotejos, de les bocades. De sobte totes les criatures es fan olor, es balbucegen, es mosseguen.

Sobre una columna cristal·lina, de la qual emana l’aigua a borbollons, se senta el Nino a jugar. L’estructura s’alça sobre el centre absolut de les coses, esbiaixada per un feix de llum que procedeix del seu interior. És des d’allí que tot s’esdevé: les llavors que es ramifiquen, les cèl·lules que es multipliquen, els tantejares primitius que es tornen pensament. Tot prové d’allí, d’aquella xicoteta criatura, d’aquella columna de vidre, d’aquella font d’aigua. Tot es transforma des d’allí, tocat per la llum, cap a fora, cap a fora, cap a fora…