Places categories: IVAM Centre Julio González

El IVAM y el Museu da Água de Lisboa presentan la exposición Mare Nostrum Júlio Quaresma que constituye la primera muestra del artista portugués en un museo español.

La exposición, que reúne 24 lienzos y un vídeo, se exhibe en la sala de la muralla del IVAM, un espacio que en su contexto surge marcado por la presencia de los vestigios de la muralla de Valencia, se dimensiona como referencia histórica y se proyecta en la memoria de nuestro olvido como elemento estructurante de una vivencia común, la del Mare Nostrum. La sala es el mar Mediterráneo, entendido como espacio multicultural y de interculturalidad y cuyos diálogos, o incluso su ausencia, reflejan el mundo.

El catálogo de la exposición, que reproduce las obras expuestas, reúne textos de las comisarias de la muestra Consuelo Císcar, directora del IVAM y Margarida Ruas, directora del Museu da Água de Lisboa, de Raquel Gutiérrez, directora artística del IVAM, de Agustín Remesal y Lile Rexer periodistas y de Fernando Castro, critico de arte.

L’exposició que es podrà vore fins al pròxim 4 de febrer de 2007, reunix un total de 55 instal·lacions i té com a objectiu aprofundir en la investigació i documentació de les instal·lacions pertanyents a la Col·lecció de l’IVAM. A més s’analitza el context en què estes peces van ser creades i presentades. La mostra presenta una selecció de les instal·lacions més representatives, i inclou una part documental que facilita la comprensió d’esta disciplina de l’art contemporani, especialment ambigua, complexa, que es resistix a la categorització. Per tant, no pretén oferir definicions tancades sobre què és una instal·lació, ja que trobarem obres híbrides que poden aportar llum a les qüestions que aborda este projecte, d’acord amb l’esperit de les instal·lacions, una forma de fer art que contempla l’espectador i l’espai com a parts integrants de l’obra, com a text i context d’esta. Esta mostra prosseguix amb la línia expositiva que perseguix presentar cada una de les col·leccions de l’IVAM.

L’IVAM ha organitzat un taller didàctic en relació amb l’exposició que centra la seua activitat en les característiques i elements constituents de les instal·lacions que formen part de l’exposició. En este taller, el qual s’allargarà fins que concloga l’exposició el 4 de febrer de 2007, participaran grups escolars a partir de cinc anys i adults i xiquets i es realitzarà els diumenges.

L’exposició s’acompanya d’un catàleg que conté textos d’especialistes com Jesús Carrillo i Claire Bishop, així com de la comissària de la mostra, Isabel Tejada. El catàleg inclou a més fitxes tècniques i teòriques de les instal·lacions de la col·lecció.

Nacida en una familia fuertemente relacionada con el mundo del arte Sheila Girling comienza su formación en el Birmingham School of Art y en la Royal Academy School de Londres durante los años 50. En sus primeras obras experimenta las nuevas posibilidades que la pintura acrílica le ofrece, tras estas primeras series de obras rápidas e intuitivas, dictadas por la emoción y el instinto, Sheila Girling comienza a utilizar el collage como parte principal de sus obras a finales de la década de los años 80. La técnica del collage le ofrece a Girling una nueva libertad pues le permite realizar imágenes, impredecibles, y al mismo tiempo sujetas a un cambio radical.

La exposición que se presenta en el IVAM reúne un total de 31 lienzos y refleja una selección de obras de todas las series y periodos artísticos de la artista. La muestra constituye la primera exposición de Sheila Girling organizada en un museo español.

Jaume Plensa (Barcelona 1955) és un dels artistes espanyols en actiu més valorats tant en l’àmbit nacional com internacional. Dibuix, escultura, obra gràfica, escenaris per a òpera, videoprojeccions, instal·lacions acústiques…, pràcticament no hi ha manifestació artística o tècnica que no haja sigut experimentada per Plensa. L’exposició que presenta a l’IVAM, comissariada per William Jeffett, se centra en la seua obra més recent i consta de cinc escultures.

Els materials utilitzats per a la construcció de les peces exposades a l’IVAM són acer inoxidable, resina de polièster i llum, utilitzada com a mitjà artístic. La literatura, que constituïx una de les principals fonts creatives del seu treball, també està present en la mostra. L’exposició comença amb una peça il·luminada interiorment, situada en l’esplanada exterior del museu, la funció de la qual és la d’un far que invita l’espectador a realitzar un viatge poètic íntim, el qual es desplegarà en l’interior de les sales; i culmina amb una obra monumental, titulada SHO, feta expressament per a l’exposició a l’IVAM. La sensació simultània de pes i transparència, juntament amb la gran escala utilitzada, li conferixen un caràcter que va més enllà de les tradicions de la figura i l’objecte. Si en la seua escultura pública recupera la solidaritat perduda dels espais urbans d’altra manera alienats, ací trobem un suport poètic dels nostres sentiments i idees més íntims.

L’objectiu d’esta primera exposició és evocar el moviment natural, és a dir, no induït per la tecnologia de la Revolució Industrial i, en relació amb això, es posa davall del mantell d’una visió de la natura que encara no compta amb altres recursos dinàmics com la tracció animal o de la pròpia dinàmica física de la natura en tots els seus complexos nivells; és a dir, la natura en si i per si, lliure de qualsevol element alié i, per tant, determinant. És cert que podria semblar, en principi, una extrapolació tractar esta qüestió a través d’artistes actuals que han treballat i treballen no sols dins del marc de la Revolució Industrial, sinó també en el camp del que hui s’anomena la nova era postindustrial. L’art, no obstant, sense renunciar a cap material o tècnica, tampoc no ha abandonat mai la memòria, que no és només el passat, sinó el qüestionament crític del que circumstancialment té este ahir com a pèrdua.

En este sentit, molts dels moviments d’avantguarda encara operatius, com els del Land Art i els seus derivats, així com totes les preocupacions actuals en relació amb l’ecologia, demostren la funció crítica de la memòria artística, així com també –inclús a través de la ciència actual– ens fan conscients de perspectives que ixen de l’escala del temps vista simplement com a “actualitat”. La selecció d’artistes és òbviament indiciària, la qual cosa significa que no estan ací per una mera raó individual, sinó com a plataforma d’interrogants i problemes.

L’exposició reunirà obres de: Giovanni Anselmo, Karel Appel, Ross Bleckner, Per Barclay, James Lee Byars, Thierry de Cordier, Jean Dubuffet, Lucio Fontana, Cristina Iglesias, Asger Jorn, Per Kirkeby, Yves Klein, Manuel Millares, Miquel Navarro, Ernesto Neto, Gabriel Orozco, James Rosenquist, Seifollah Samadian, Richard Serra, Cindy Sherman, José María Sicilia, Robert Smithson, Antonio Saura, Antoni Tàpies, Lawrence Weiner i Franz West.

Tono Sanmartín, el estilista valenciano dos veces distinguido con el premio mundial al mejor peluquero de vanguardia, experto en los cabellos escultura, es el único peluquero español que representa internacionalmente con sus trabajos lo que puede llamarse artesanía del cabello, tal y como se reflejará en esta exposición en la que se interrelaciona el arte y la moda desde un prisma creativo diferente.

L’IVAM presenta una mostra del nord-americà Darryl Pottorf, un artista que empra innovadores tècniques en la pintura, el dibuix i la fotografia per a crear unes composicions en què barreja una imatgeria històrica, arquitectònica i cultural que arreplega en els seus viatges pel món. L’exposició reunix 55 obres pertanyents en la seua majoria a la sèrie de 2007 Experiments in Consequence (Experiments en conseqüència), que conté imatges de la ciutat de València.

Darryl Pottorf va nàixer a Cincinnati (Ohio, EUA) el 1952. El 1978,  a Florida, va trobar treball amb el grup Theatre Associates, a l’Arcade Theater de Fort Myers. El seu primer encàrrec va ser la producció escenogràfica per a Lady in the Dark, un musical de Kurt Weill. Impressionats amb el seu treball, el teatre el va contractar com a escenògraf. El 1980 va realitzar un curs de gravat i estampació a l’Edison Community College. Un dels seus professors, Bob Petersen, havia sigut ajudant de Robert Rauschenberg durant deu anys. En aquella època, Rauschenberg estava treballant en una edició de litografies amb l’escriptor William Burroughs, American Pewter with Burroughs, en l’estudi de l’Edison Community College. Petersen li va demanar a Pottorf que els ajudara, i de llavors data l’inici de l’intercanvi d’idees entre Darryl i Rauschenberg, una col·laboració que duraria anys. Quan parla de la influència de Rauschenberg, Pottorf diu: “Rauschenberg obri les finestres del món […] l’amistat, els viatges, l’experiència van enriquir el meu art i la meua vida. Al llarg dels anys hem tingut un gran intercanvi d’idees. Em sentia agraït per haver tingut el mateix intercanvi que alguns dels artistes de més talent com Jasper Johns, Cy Twombly, Brice Marden i Dorothea Rockburn.”

En un primer moment, Pottorf va realitzar unes grans composicions en què va introduir el color i el collage de distints materials, anomenades simplement Constructions (Construccions). El 1982 va celebrar la seua primera exposició, Pottorf and Vitkosky. New Paintings and Drawings, en una cooperativa d’artistes, un estudi llogat dalt d’un antic forn, la Mason’s Bakery, a Fort Myers. Durant els huitanta, Rauschenberg va dirigir una organització per a compartir el món de l’art contemporani amb artistes i artesans de països en “vies de desenrotllament” o totalitaris amb l’esperança que la comunicació entre artistes contribuïra a la pau mundial. Com a ajudant de Rauschenberg en este projecte, conegut amb el nom de ROCI (Rauschenberg Overseas Cultural Interchange), Darryl va viatjar incansablement, va capturar imatges amb la seua càmera, va explorar nous mitjans i va enriquir el seu bagatge cultural gràcies al contacte amb altres societats.

El 1995 va iniciar la seua pròpia trajectòria personal, encara que vinculat sempre a Rauschenberg com a director d’Untitled Press i de la Rauschenberg Foundation. En esta època va desenrotllar la seua sèrie Eclipse (Eclipsi), composta per obres minimalistes realitzades amb esmalt marí, la “pintura de vaixells” que resplendia sobre superfícies de metall. Més tard, Pottorf va provar amb fotografies en blanc i negre que va començar a imprimir i a traslladar sobre Lexan, un plàstic gruixut i transparent semblant al plexiglàs, i utilitzava alumini polit amb grans àrees pintades amb un acrílic blanc perlat que creava un contrast dramàtic amb les imatges negres transferides. Amb este procés guanyava l’ambigüitat que tant desitjava i buscava, però va resultar tan tòxic que es va vore obligat a abandonar la realització d’estes pintures monumentals, de les dimensions d’un teló teatral, i va encaminar la seua investigació en una altra direcció. Així, va començar a experimentar amb tints vegetals i transferir les seues fotografies i làmines de color a paper, amb aigua. La sèrie que va sorgir va ser Sirens (Sirenes), de 1998, batejada així per una de les famoses escales del mític viatge d’Odisseu. La imatge més significativa de Sirens era una majestuosa columna que havia fotografiat en les ruïnes d’Efes a Turquia.

Dos anys després va començar la sèrie que va anomenar Foresights (Previsions), obres formades per quatre panells de fusta en distintes formes als quals afegia peces impreses que ajuntava a manera de grans puzles. El gran avanç va ser un forat en el centre, una xicoteta finestra quadrada per la qual l’espectador podia mirar cap al futur. Així mateix va realitzar una sèrie en col·laboració amb Rauschenberg, Quattro Mani. Les pintures són una barreja de les fotografies de colors vius de Rauschenberg i les atrevides imatges de Pottorf sobre Lexan, fetes a Venècia.

Seguint el concepte del moviment, de la tendència, del desplaçament cap a endavant, Pottorf ha desenrotllat últimament una sèrie denominada Experiments in Consequence (Experiments en conseqüència) que fa referència a la pretensió de l’artista de crear una seqüència d’obres relacionades i de concebre-les com un únic treball a partir del concepte de moviment que Étienne-Jules Marey va captar en les seues fotografies, fotografies que van influir tant en Duchamp com en els futuristes. La idea que cada acció dóna lloc a una sèrie d’actes subsegüents li va atraure perquè li recordava a la seua incessant activitat i al fet que les accions sempre tenen conseqüències. Pottorf utilitza les seues experiències diàries en la seua obra. Recentment va estar a Espanya, primer a València i després a Madrid, i estes ciutats es van incorporar al seu vocabulari de signes que formen part d’esta sèrie que ha donat títol a la seua exposició de l’IVAM.

L’IVAM presenta l’exposició Construir, habitar, pensar. Perspectives de l’art i l’arquitectura contemporània, comissariada pel crític d’art Fernando Castro. L’exposició, que s’apropia del títol d’una cèlebre intervenció de Martin Heidegger, planteja una aproximació a les relacions entre art contemporani i arquitectura a través d’un conjunt de 79 peces: 42 obres d’artistes espanyols i iberoamericans contemporanis (maquetes, fotografies, instal·lacions, videoprojeccions) i 37 projectes urbanístics realitzats per estudis d’arquitectura d’estos dos continent

El pensament i la pràctica constructiva que planteja el problema d’habitar en un món que, encara que està ideològicament globalitzat, revela moltes desigualtats i es desplega més enllà de la cultura de les façanes i del vertigen de l’espectacle. Necessitem aprendre de nou a habitar al si de la complexitat sense recórrer a les solucions uniformadores o a la complaent tendència neodecorativa. Potser l’acostament entre artistes amb llenguatges diversos i arquitectes amb plantejaments renovadors permeta visualitzar els fragments del mapa de la nostra vida en comú.

Els artistes plàstics que integren l’exposició Construir, habitar, pensar… han proposat una sèrie d’obres (instal·lacions i fotografies, bàsicament) que construïxen i desconstruïxen la realitat social per a donar mostres de la urgència per prendre referències que reflectisquen el pensament contemporani. Són moltes les metàfores que se succeïxen en els plantejaments suggerits, totes amb la intenció de construir un futur que mire al present, analitzar-lo, pensarlo i habitar-lo. Es tracta d’unes obres que documenten l’estètica d’una arquitectura precària, de baix pressupost, que sol emprar materials reciclats; obres que reflectixen les transformacions de la urbs i l’aparició de nous espais no definits i emplaçaments espontanis, generalment en els límits i marges de les ciutats.

L’altra línia expositiva que complementa la mostra ve de la mà d’arquitectes que han desenrotllat projectes urbanístics de tota índole i naturalesa. En esta diversitat d’idees trobem propostes que aposten per formar part d’un entorn natural i altres que, per contra, s’acosten a les tendències més metropolitanes que despunten pel seu caràcter futurista o la seua verticalitat. No obstant, totes porten implícites reflexions que insinuen i aconsellen una millora dels espais i els àmbits per a una habitabilitat sostenible, un propòsit creatiu que s’agraïx perquè culmina en l’estabilitat emocional de l’individu en societat.

L’exposició Ignacio Pinazo a Itàlia dóna continuïtat al cicle de mostres que l’IVAM ha dedicat al genial pintor valencià amb la finalitat d’investigar i difondre la seua immensa obra. Les anteriors exhibicions tenien un caràcter més temàtic i es van centrar en la representació del retrat infantil i el paisatge marítim. Esta nova exposició, però, aborda amb amplitud la producció de Pinazo entre 1872 i 1880.

El 1872, sense èxit, va aspirar a la beca de pensionat a Roma de la Diputació de València, la qual cosa no li va impedir fer un viatge pel seu compte que va completar amb una segona estada oficial com a pensionat entre 1876 i 1880. Esta mostra, de la qual és comissari F. Javier Pérez Rojas, estudia de manera exhaustiva la ingent i extraordinària producció de Pinazo en eixos anys i reunix més de 250 pintures i dibuixos, la majoria inèdits.

1870-1880 és una dècada decisiva en la vida i obra de l’artista ja que està repleta de descobriments i projectes que culminen amb la realització d’algunes de les seues obres mestres. El primer viatge a Itàlia d’Ignacio Pinazo, lliure de compromisos oficials, va ser molt important en la seua evolució i va obtindre resultats immediats. A Itàlia va poder veure les obres dels grans genis del Renaixement i entrar en contacte amb l’ambient artístic que s’hi respirava. A pesar que París ja havia desplaçat Roma com a lloc d’atracció i laboratori de la pintura moderna, la Ciutat Eterna encara era un punt de confluència internacional que afavoria la presència de les diverses acadèmies internacionals que hi havia.

En el primer viatge, Pinazo va entrar en contacte amb el cercle de Fortuny a Roma, a qui va arribar a conéixer un poc abans de la seua prematura mort. Pinazo era un gran admirador de Fortuny i Rosales, que van ser els seus autèntics guies i models en eixe moment. En l’estada de 1873-1874 Pinazo no va fer grans composicions, sinó estudis i exquisides obres de xicotet format inspirades en la realitat més immediata. El paisatge i la pintura a l’aire lliure es van obrir camí amb decisió a partir d’eixe moment, ja que fins aleshores havia treballat preferentment el retrat i la pintura costumista. La seua visió del paisatge es distancia de la dels altres seguidors del gènere a València. El paisatgisme valencià encara es basava en criteris d’excel·lència i singularitat (paisatges d’altes muntanyes abordats des d’una perspectiva realista, panoràmiques, pintures de monuments…), i a pesar que la realitat geogràfica més immediata i quotidiana començava a ser descoberta i valorada, ningú l’havia abordada amb un sentit tan clar de contemporaneïtat com Pinazo.

Així, va aparéixer una nova percepció de la naturalesa que prompte va superar els antecedents valencians i que té molt a veure amb la renovació que havien traçat Fortuny i Rosales. La sèrie de vistes i perspectives que va fer del claustre de San Giovanni in Laterano, que ara s’identifica en la seua seqüència, van ser molt especials en eixe moment. Pinazo és un paisatgista pur, curiós i analític, és un observador atent de l’entorn, amb una extraordinària sensibilitat cap a les belleses i manifestacions de la naturalesa. També de 1874 és el retrat que va fer d’una Ciociara i que demostra el seu interés per reflectir els personatges italians més genuïns.

En tornar a València en 1874 havia enriquit considerablement l’horitzó de pintor i, per tant, podia competir amb més seguretat a la pensió de la Diputació de 1876, que va obtindre amb el llenç d’història Desembarcament de Francesc I a València. Després de contraure matrimoni amb Teresa Martínez se n’anà a Roma i es va instal·lar en el número 48 de via Margutta, el carrer per excel·lència dels tallers d’artistes. La tasca que va fer en eixos quatre anys fou extraordinària i no té paral·lelisme entre els artistes de l’època. Pinazo no només va complir rigorosament amb els enviaments sinó que va tindre temps de fer centenars d’estudis i apunts a l’oli del natural, que juntament amb la ingent quantitat de dibuixos que va fer constituïxen una de les cròniques més vives de la vida italiana, la qual cosa tan sols evidencia la universalitat de la seua obra. Pinazo obri ara la conegudíssima via del luminisme valencià, del qual és un dels indubtables creadors. Els temes de platja, els paisatges urbans, els personatges populars i fins i tot els temes d’història són abordats amb unes perspectives clarament modernes. Tan sols les obres que fa en estos anys de pensionat ens bastarien per a situar-lo en el primer pla de la pintura europea de l’època. Llenços com El guardaagulles, Jocs d’Ícar, Bacus xiquet o Les filles del Cid, són algunes de les pintures enviades a la Diputació de València. Els estudis del nu constituïxen un altre dels apartats més particulars i suggestius dels seus treballs a Itàlia, que ací es poden admirar conjuntament i ens desvetlen les seues fases creatives i processos.

Les filles del Cid o Friné són unes mostres excel·lents del seu mestratge en la representació del nu. A Itàlia es reafirma també l’impressionisme pinazià a través dels seus estudis i referents del natural. S’han identificat i documentat ara una sèrie de peces d’indubtable valor històric que aborden els funerals del rei Víctor Manuel i del papa Pius IX. El viatge a Venècia també el trobem reflectit en un conjunt fascinant de vistes de la ciutat de la llacuna. L’estada a Itàlia la va culminar amb el llenç En Jaume I en el moment de lliurar l’espasa a l’infant En Pere. La complexitat i autoexigència de la pintura de Pinazo es posa de manifest en els innombrables estudis que va fer d’este llenç, el conjunt dels quals s’exposen ara a l’IVAM tot coincidint amb la celebració del centenari del monarca. Estudis i esbossos que, com a magnífics retrats individuals, tenen una entitat pròpia

L’IVAM presenta una exposició de l’artista Salvador Soria, guardonat amb el VIII Premi de les arts plàstiques de la Generalitat. La mostra selecciona més d’un centenar d’obres dedicades a la investigació d’este creador sobre el tema de les Integracions. Estes expressions plàstiques —que comprenen pintura, escultura i dibuixos— s’entremesclen i es nodrixen mútuament, animant-se en una espècie de progressió natural, en la qual se succeïxen els temes.

Salvador Soria (València 1915) va començar l’aprenentatge artístic a l’Escola d’Arts i Oficis de València i des de 1932 va assistir a classes nocturnes de dibuix alhora que treballava de marbrista. El 1936 va esclatar la Guerra Civil i, amb vint-i-un anys, se’n va anar al front sense haver realitzat cap exposició. El 1939 es va traslladar a França, país on va reprendre la seua activitat. Va residir un temps a Perpinyà fins que el 1953 va decidir tornar a Espanya amb la seua família. Es va instal·lar primer a València i després a Madrid, on es va integrar en la vida cultural de la capital, va treballar i exposar amb les millors galeries de l’època, com Biosca i Juana Mordó, i la seua obra va començar a formar part de grans col·leccions internacionals. Durant este període, va conéixer postulats neocubistes i expressionistes, es va enriquir amb noves experiències i, a poc a poc, va configurar un estil propi fins que finalment es va definir en la línia d’un expressionisme realista.

A València, a la Sala Lafuente, va presentar el 1954 una mostra de tota l’obra que va fer a França. Entre 1957 i 1959 va formar part del Grup Parpalló, promogut pel crític 2 valencià Aguilera Cerni, que pretenia superar el retard artístic provocat per la Guerra Civil i integrar els corrents avantguardistes del moment en el panorama nacional i internacional. Salvador Soria també va ser un dels creadors de la revista Arte Vivo i el 1960 va col·laborar en el naixement del Moviment Artístic del Mediterrani. A finals dels anys cinquanta l’obra de Salvador Soria, que ja havia començat a incorporar elements matèrics, va evolucionar cap a una estètica pròxima a l’informalisme.

A partir de la dècada dels anys seixanta va iniciar el conjunt més important de la seua producció plàstica. Una de les fonts del seu treball van ser les Integracions, on les superposicions matèriques —usant cordes, teles metàl·liques, planxes, llimadures, claus, rosques, etc.— contrastaven amb amplis buits que permetien integrar l’obra amb el mur. Més tard, a partir de 1964, va començar a construir objectes tridimensionals que tenien aparença de màquina, els quals remarcaven la seua faceta com a escultor i als quals va qualificar com a exemples de “mecànica plàstica”. A estos enginys de seguida els van succeir les conegudes Màquines per a l’Esperit, peces que no eren alienes a l’ambient tecnològic de l’època. La inquietud de Salvador Soria va fer que també s’interessara pel gravat, la qual cosa li va permetre formar part del grup L’Eixam a mitjan dels anys setanta. Després de passar un temps a Madrid, es va instal·lar davant del mar de Benissa (Alacant):

“Entre pintura i construcció, entreteixit de la tela, revestiment, calafat, el quadre té com a objectiu reunir, ajuntar i fer que es mantinguen junts els materials més divergents perquè l’obra després d’esta operació d’ajustament lliure, bloquejada, cenyida, rivetada, acordada amb els seus elements, isca reforçada, com si estiguera armada per tal de sostindre la seda visible de l’espai”.

Què significa “confí”? Quin és el sentit profund d’esta paraula? A què fa al·lusió? A la defensa d’alguna cosa o tal vegada a l’obertura cap al desconegut? A això que ens separa d’un univers del qual ignorem tot? O potser es referix a l’impuls que se sent cap al que encara no es coneix? Confí és un terme que inclou molts matisos. Indica ferides que vinculen el conegut amb l’estrany. Parèntesis que indiquen proximitat i distància. Cimes en què un punt toca a un altre punt. Una cosa que està més ençà i més enllà d’una frontera: és allò que dividix el nostre habitacle de la resta del món.

Este tema ambigu i fugisser és el motiu de fons de València09. Un itinerari amb distintes seccions inspirades en un únic tema. Una espècie de pel·lícula del nostre present, dividida en quatre plans-seqüències estretament vinculats entre si. Tessel·les d’un mosaic que pretén investigar sobre els passatges entre els llenguatges i sobre el diàleg entre les arts i els territoris de la modernitat. Un reconeixement que pretén descriure l’estat de la qüestió sobre les experiències contemporànies i aspira a prefigurar el futur. Una exposició de prosa i, al mateix temps, de poesia: que vol ser mesurada amb les formes de l’actualitat i pretén evocar, suggerir, definir inesperades correspondències. Es redescobrix el valor de la militància i del compromís, més enllà de qualsevol pes ideològic i de tota opció naturalista. Es recupera la dimensió de la consciència crítica en l’estació del desencant.

S’han triat obres que interpreten els escenaris –mutables, convulsos i contradictoris– del nostre temps. Documenten, testimonien, i també reinventen, moments de la realitat en què ens movem quotidianament. Que, al contrari del que tantes vegades s’ha dit, no és expressió d’una modernitat líquida, sinó que està marcada pel continu ressorgir de murs. D’una banda, es dibuixen paisatges urbans sense duplicitats. De l’altra, construïm ciutats en què es dissolen moltes barreres; ideem edificis que refermen la importància dels obstacles, dels límits, de les barreres.

Anàlogues oscil·lacions recorren transversalment esta mostra, la primera part de la qual està constituïda per un pròleg historicolíric (Històries de confí) que recorre les maneres a través de les quals els artistes han esbossat la figura del confí, ordenant un complex alfabet de línies abstractes. És la premissa de què partixen els dos paràgrafs següents (En els confins del temps i Geografies de confí), on s’investiguen algunes emergències planetàries i es llig l’espai de l’embolcall: closca per a protegir les coses d’incursions externes. Finalment, la profecia de Visions de confí oferix uns contextos utòpics en què qualsevol delimitació queda esmicolada. Un projecte expositiu que vol interrogar-se sobre la identitat mateixa de la nostra època de confí.

El projecte expositiu MALAS CALLES tracta de donar una visió el més global i interdisciplinària possible de com la representació de l’espai públic, dels carrers i places de la ciutat, s’ha anat conformant en l’últim segle. Els carrers són un dels elements més importants del teixit urbà; les seues modificacions, esdeveniments i estructures són fonamentals per a entendre aspectes essencials de la vida a les ciutats. Conéixer els processos de modificació i canvi esdevinguts en les últimes dècades als carrers ens ajudaren a entendre d’un mode més complet i millor les experiències i els sentiments humans.

MALAS CALLES traça un itinerari que comença a l’inici del segle XXI i es prolonga (o retrocedix) fins a les primeres dècades del segle XX. Un recorregut en quatre etapes bàsiques que deixen constància de diferents estats d’ànim, actituds i comportaments que han vertebrat la vida en les ciutats occidentals. Un recorregut que ens porta des de l’alegria i la confiança dels anys vint i trenta del segle passat fins a l’atonia i la descreença d’estos últims anys. Les quatre etapes del projecte són les següents:

S’ha acabat el bròquil

Aglutina les manifestacions artístiques produïdes en els últims anys en les quals s’evidencia una actitud d’estranyesa i soledat urbana. Ací es reunixen les propostes més contemporànies i on es dóna una visió més desesperançada i fràgil de la vida en les ciutats amb obres d’Allan Sekula, Jeff Wall, Rem Koolhaas, Paul Graham, Michael Ashkin, Grupo de Arte Callejero, Gabriel Basilico o Peter Eisenman entre altres.

El carrer és nostre

Este apartat se centra en l’obra de diferents artistes que han plasmat en la seua obra (bàsicament entre les dècades dels setanta i noranta) el desig de diversos sectors socials per fer-se visibles i ocupar els carrers i les places de les ciutats. Ací trobem obres d’artistes i arquitectes com Cindy Sherman, Philip-Lorca diCorcia, Martha Rosler, David Wojnarowicz, William Kentridge, Aldo van Eyck, Gilliam Wearing o Wolfgang Tillmans entre altres.

Entre la utopia i el desencant

Està centrada en els anys cinquanta i seixanta, i es referix tant a aquells projectes arquitectònics visionaris que entenien la ciutat lliure de qualsevol lligam com a unes altres propostes més pessimistes o desencantades. Ací podrem vore obres de Guy Debord, Dan Graham, Peter Cook, Vito Acconci, Constant Nieuwenhuys, Gordon Matta-Clark, Yona Friedman o Edward Ruscha.

Al mig de la multitud

En este apartat es recull la fe en el progrés i la modernitat que vertebrava la construcció de les ciutats de la primera mitat del segle XX, així com l’aparició de la multitud en els carrers. Fotografies de César Domela, Valentina Kulàgina, Gustav Klutsis, Paul Joostens, Walker Evans o Horacio Coppola es relacionen amb dibuixos i aquarel·les de George Grosz i una instal·lació contemporània de Carlos Garaicoa.

L’exposició partix d’una visió interdisciplinària d’entendre la ciutat i els (mals) carrers que la conformen. Per això, les diferents manifestacions plàstiques (com la fotografia, el vídeo o el dibuix) es recolzen i es complementen amb una àmplia selecció de pel·lícules (La haine, La Zona, Rumble Fish, Do the Right Thing, Metropolis, Play Time, Berlin: Die Sinfonie der Grosstadt o L’home de la càmera), obres literàries (d’escriptors com Don Delillo, Roberto Bolaño, Carlos Monsiváis, Tom Spanbauer, J. G. Ballard, Edgar Allan Poe, James Joyce o Alfred Döblin) i cançons (de Boris Vian, Ella Fitzgerald, Laura Nyro, David Bowie, The Smiths, Lou Reed, Chemical Brothers o Public Enemy) de cada una de les èpoques, amb les quals s’oferix en les diferents sales una visió, tan àmplia i completa com siga possible, de la representació de la vida en els carrers de la ciutat occidental durant l’últim segle.