Viva València, Art i gastronomia. Frances Guillamet i Miquel Francés
Viva Valencia
La sèrie que s’exposa en l’IVAM recupera algunes de les meravelloses creacions de Ferran Adrià en El Bulli, i també peces del genial Paco Torreblanca i del seu fill Jacob, plats de Sergi Arola també, i d’El Celler de Can Roca, del sensacional Dos Palillos del barri vell de Barcelona, del Miramar de Llançà o de les curioses miniverduras que produïx la família Sales en la seua maison de Perpinyà. Una constel·lació d’estreles Michelin l’empara i és, segur, l’únic fotògraf que ha treballat per a dos restaurants considerats per la prestigiosa revista Restaurant com els millors del món: El Bulli i El Celler de Can Roca.
El decidit interés de l’obra fotogràfica d’este habitant de les terres altes empordaneses procedix del seu caràcter exemplar per al debat sobre el valor artístic de la fotografia. De fet, Guillamet és un fotògraf d’una tècnica més que depurada, però, abans de tot, amb importants coneixements artístics. És a dir, no hi ha cap dubte de la seua capacitat autoconscient i la seua inserció, no solament en la tradició de la història de la fotografia, sinó també en la de la història de l’art. Tant és així que la més immediata de les lectures de la seua obra remet a múltiples i suggeridores referències procedents de la pintura moderna, en general les del camp de l’abstracció, des de la geomètrica fins a la surreal, passant per l’expressiva o la lírica.
Però, d’altra banda, la fotografia de Guillamet, la seua essència, ens proposa un intens exercici de tornar a conéixer la realitat, perquè al treballar sobre la revolucionària cuina d’El Bulli i altres altes coquinàries, fomenta una espècie d’hiperrealitat de naturaleses estranyes que ens proporcionen imatges d’una enorme potència i de connotacions finalment irreals, molt noves per més que estiguen pròximes a totes les gammes de l’abstracció, en especial la surrealista, així com al gènere del bodegó, al qual, sens dubte, renova gràcies a les originals formes de la cuina actual. El resultat final del treball de Francesc Guillamet emet significats abstractes i surreals tal com s’assenyala, però partix d’un principi hiperrealista, perquè el que es fotografia és la realitat creada per les genialitats de Ferran Adrià, Joan Roca, Sergi Arola o la família Torreblanca, per als quals un dels motius més evidents de la seua creació consistix a alterar profundament l’heretat orde sensorial: el del gust i el de l’olfacte; per descomptat, el de la mirada, com referix l’obra testimonial de Guillamet, també. La contemplació ara de fideus de dos metres de llarg, de boscos de piruletes, de làmines de bacon suspeses en el buit, de rectangles de pastissos neoconstructivistes… posats en escena i transmesos per Guillamet, resulta impressionant per a la nostra visió, per molt entrenada que estiga en l’artística irrealitat.
Simultàniament, el museu presenta un fotomuntatge dedicat al paisatge del vi del fotògraf Miquel Francés, director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València, un centre de referència en l’àmbit acadèmic espanyol i en l’espai de les ensenyances superiors europees.
Francés ha desenrotllat la seua fotografia més personal i íntima centrada en una passió, el paisatge, en especial el de la seua localitat d’origen i de residència, Fontanars dels Alforins, un paradisíac enclavament campestre. Carregat amb les seues màquines rèflex –ara, a més, digitals–, ha captat el transcórrer dels dies, de les estacions, molt definides, com cal esperar d’un territori de secà i un clima ja precontinental. Són milers de fotos, d’instantànies, sobre els camps dels Alforins les que ha registrat Miquel Francés, des de les hivernals neus fins a la floració primaveral; les tonalitats rogenques i groguenques de la tardor o el verd de l’estiu, previ a la verema en els camps de vinyes, els quals ha fotografiat amb intrepidesa, perquè este fotògraf és, a més, un enòleg aficionat, autosubsistent, que, a més, s’implica en l’ajuda i promoció dels jóvens viticultors de la seua terra. El seu fotomuntatge creat per a l’IVAM construïx eixa memòria sobre la geografia del vi, l’enografia que li dóna títol.