Les cançons

ExposicióIVAM Centre Julio González

05 oct. 2023 – 14 abr. 2024

IVAM Centre Julio González

“Hi ha moltes peces convidades que, potser, assenyalen una direcció sobre el que falta, la cosa que ens falta, i no em referisc, clar, només a la Col·lecció de l’IVAM. En molts sentits una col·lecció és el conscient i el subconscient de la comunitat que la construeix. Pensem en la música, per exemple, una cosa molt present en aquesta exposició, com el que va per sota. Vam mostrar l’excel·lent sèrie de partitures musicals de FrantiSek Zelenca, una lectura de la col·lecció per part del Niño de Elche i les joies musicals que està albergava, des dels Intonarumori de Luigi Russolo fins a la Simfonia núm. 1 de Glenn Branca. Pensem en el trap, és popular o és mercaderia? Per descomptat no parlarem d’art urbà, una categoria sospitosa. Sens dubte, hi ha tota una comunitat que parla en el trap. Tenim l’evidència en Nueve, Panamá un vídeo que signa Brooke Alfaro. Bé, però hi ha encara qui no té veu, veus que romanen mudes. I assenyale ací, potser, una peça clau d’aquesta exposició, una pel·lícula convidada, <…-OhPERA-MUET-…>, [à la date du 23 setembre 2016], d’Alejandra Riera, una pel·lícula sobre la història amb majúscules i sobre el que la història soterra sota els seus monuments, una pel·lícula dels que parlen des de baix, des d’aquells enderrocs. Així, en popular estan els que a penes parlen i els muts, els que no tenen veu. Estan, és molt dir, potser. Diguem que apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer. Tan sols volia deixar-los un exemple, una mostra de com funciona aquesta investigació, de com s’ensenya aquesta exposició”.

Pedro G. Romero

Les cançons (i u)

La magnífica col·lecció de partitures de Jaroslav Ježek il·lustrades per l’arquitecte František Zelenka va obrir el camí per a presentar, d’alguna manera, les cançons com un dels llocs privilegiats en la relació i emergència del que era popular. Els dos, artistes d’origen jueu lligats a l’avantguarda txeca: l’arquitecte va morir assassinat a Auschwitz en 1945, i dos anys abans el compositor moria malalt en el seu exili novaiorqués. La particularitat d’este repertori, lligat a l’eclosió de músiques vernacles que produeixen els desplaçaments colonials de la dècada que comença en 1920, és excepcional en aquest sentit. El que era popular desapareix just on claudiquen representacions polítiques desplaçades que fonamenten el seu èxit, la seua potència simbòlica, en la seua obligada posició subalterna. Assistim, en l’època del disc de pissarra, al naixement de l’indústria cultural global que després s’anomenaria pop o música popular.

Les cançons (i dos)

La divisió maniquea entre cultura visual i cultura musical té una fort càrrega teològica. Reduir el so a categories abstractes, espirituals o rituals sense reconéixer-los representació simbòlica, imaginació i figuració materials, sobretot, fruit del projecte classificador d’una il·lustració totalitària que ordena el món. El que hi ha en realitat, són continuïtats i relacions. Entre la poiesis (mode de fer), la esthesis (mode de veure) i la phonesis (mode de parlar) es produeix sempre circulació. El que és popular és, més que una producció cultural concreta, el fruit d’eixa circulació per estos modes que, per descomptat, pot continuar multiplicant-se. Les relaciones entre textos, sons i imatges que hem seleccionat parteixen d’eixe principi. Hi ha peces d’avantguarda, de música acadèmica, produccions de l’indústria cultural, experiments d’estudi i experiències de carrer, i per totes circula la possibilitat del que és popular.

Les cançons (i tres)

La col·lecció de cançons que ha realitzat Niño de Elche, amb la col·laboració de Xisco Rojo, recorre als límits, moltes vegades difusos, entre el so, la música i el que és popular propi de la cançó. Agustín García Calvo deia que el que és popular en una cançó es mesura en les possibilitats que té de taral·lejar-se mentres et dones una dutxa. Ja siga amb la música electrònica de ball, el spoken word, les músiques de la diàspora llatina o el flamenc, Niño de Elche ha intentat connectar algunes de les peces de la Col·lecció de l’IVAM, i algunes de les seues imatges, amb la possibilitat de ser cantades. O siga, taral·lejades a la dutxa: ja siga un enunciat de Juan Hidalgo o la petenera declinada pels natius mexicans retratats per Paul Strand, ja siga un fandango dedicat a Helios Gómez o la empremta rítmica del famós tatuatge de VALIE EXPORT que es va fer Rosalía. Una imatge és també una cançó.

Comissari/a: Pedro G. Romero

Les cançons

Un recorregut sonor per popular
Amb les portades dissenyades per FrantiSek Zelenka, els temes de Niño de Elche i molt més

Relacionats

popular