Ramón Gaya

Ramón Gaya va ser una persona precoçment madura, que va viure intensament l’experiència de la II República, en particular a través de les Missions Pedagògiques i la revista “Hora d’Espanya”, va patir la desventura de l’exili i va tornar a Espanya en el silenci dels últims anys de la dictadura, un temps en què, a més, la seua distància crítica amb els camins seguits per l’art el va mantindre apartat de l’actualitat artística excepte en moments puntuals. És a partir dels anys huitanta quan es comencen a produir una sèrie de reconeixements públics i institucionals que culminaran amb la concessió del primer premi Velázquez en 2002. Ramón Gaya es considerava “un pintor que escriu”.

El seu llegat és una obra pictòrica dotada d’una gran coherència, que a poc a poc es va depurant, fent-se progressivament més essencial, pintant cada vegada més amb menys i sense perdre mai el referent de la realitat. Així mateix, és bon coneixedor de la història de l’art i, de forma molt rigorosa,  fonamentada en un pensament de gran profunditat i singularitat, ens ensenya en els seus quadros i en els seus escrits a reconéixer i valorar el resultat de l’acció creadora d’uns quants pintors, escultors, poetes o músics elegits.

L’exposició de cinquanta quadros és, doncs, una magnífica ocasió per a contemplar una selecció de pintures de les quals una bona part són homenatges, és a dir, trobades de Ramón Gaya amb els pintors que més admira en l’escenari del quadro o del paper. Un recorregut asistemàtic per les obres d’una sèrie de pintors, dispars en la seua procedència geogràfica, allunyats en el temps, distints en la seua aparença formal, però tots ells posseïdors d’una gran força creativa i amb els quals sempre troba un racó per a conversar.