Des del seu origen en la Il·lustració, el museu funciona com un dispositiu de control discursiu basat en l’organització de l’espai i la supremacia de la mirada. Aquest model contrasta amb els gabinets de curiositats barrocs, on els objectes es disposaven segons criteris personals i simbòlics, sense jerarquies ni centres, configurant estructures rizomàtiques del saber en sentit deleuziano. El gabinet proposava una experiència sensorial i íntima amb els objectes, allunyada de l’afany classificatori de la Il·lustració. En el segle XIX, el museu imposa recorreguts coreografiats al cos del visitant, promovent una experiència lineal del coneixement. Malgrat les transformacions introduïdes per les avantguardes, els modes d’exhibició romanen ancorats en lògiques decimonòniques fins a finals dels anys seixanta.
La figura del comissari, encarnada en la figura d’Harald Szeemann, irromp trencant amb el model post-il·lustrat des de finals de 1960: substitueix la cronologia per la narrativa curatorial i privilegia dimensions discursives i afectives. Es reactiva així la lògica del gabinet i es fomenta un diàleg visual entre obres allunyades en el temps, qüestionant la linealitat històrica. El comissari disputa a l’artista l’autoria del fet expositiu, imposant un model que perdura fins a finals del segle XX. Amb l’auge dels discursos decolonials, la figura del comissari muta cap a la del prescriptor, reintroduint l’històric des d’una òptica crítica i desplaçant el focus des dels centres hegemònics cap a perifèries discursives. Paral·lelament, el museu d’Art Contemporani —sorgit en els anys setanta amb la promesa de fomentar la creació— reprodueix les mateixes estructures d’autoritat, reforçades ara per una arquitectura espectacular que converteix al museu en obra d’art en si mateix, disputant a les peces el seu valor simbòlic i exercint un control sobre el que pot o no succeir en el seu interior.
Aquesta paradoxa dona lloc a una tensió persistent entre continent i contingut, que més que un diàleg és una discussió oberta. En aquest context, la producció artística contemporània adopta amb freqüència un gir instal·latiu: les obres esdevenen mons autònoms que, a través del disseny expositiu, es protegeixen de l’espai que les acull. DISPUTA I PAUSA se situa precisament en eixe punt de fricció: els artistes seleccionats construeixen universos escenogràfics, amb estructures pròximes al worldbuilding, que estableixen una relació laberíntica —a vegades en consonància, a vegades en oposició— amb el museu. Aquests universos responen a una necessitat de refugi que pren dues formes principals: d’una banda, l’evasió mitjançant ficcions i mirades especulatives al passat en clau íntima, i, de l’altre, una confrontació directa amb allò real, amplificant aspectes costumistes o portant-los a una saturació cacofònica. Així, aquesta exposició es configura precisament com un espai en disputa, on els treballs dialoguen críticament amb la institució que els conté.
DISPUTA I PAUSA és l’última acció d’Art i Context 2023-2025, un programa que segueix els processos de producció d’un grup d’artistes joves del context valencià, que desemboquen en una mostra col·lectiva en la que participen Bella Báguena, Pablo Bolumar, Juan de Dios Morenilla, Marco Henri, Gema Quiles i Sandra Mar.
