Picasso

La història de les galeries d’art modernes té els fonaments, entre altres bases, sobre la relació que Pablo Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, França, 1973) va mantindre des de 1901 amb Ambroise Vollard (Illa de la Reunió, 1885 – Versalles, 1939). Presentats per l’industrial català Manach, qui va ajudar Picasso en els seus primers anys a París, la relació del marxant amb l’artista va desbordar qualsevol previsió únicament comercial per a endinsar-se en l’àmbit de l’amistat vertadera. El mateix any, Vollard organitza a París una exposició del pintor malagueny al costat de l’artista basc Iturrino i durant la dècada de 1910 va adquirir la majoria dels quadres i aiguaforts de Picasso, a qui va animar així mateix a realitzar escultures i edicions bibliogràfiques de gran valor i que li va permetre conèixer de primera mà l’obra Cézanne, una de les seues grans influències.

Encara que Daniel-Henry Khanweiler va substituir Vollard com a marxant i galerista de Picasso a partir de 1907, tots dos van mantindre sempre una amistosa relació personal i professional. L’origen de la història d’aquesta sèrie de 100 gravats està en un acord pel qual, a canvi d’uns quadres de Renoir i Cézanne propietat de Vollard, Picasso es comprometia a realitzar una sèrie de dibuixos destinats a ser impresos per Roger Lacourière (amb una tirada de 250 exemplars). Realitzats en 1927 i 1937, la carpeta es compon de 97 gravats —resultat de l’acord inicial—, més tres retrats de Vollard inclosos posteriorment. Persisteixen quatre temes principals: «La batalla de l’amor», «El taller de l’escultor», «Rembrandt» i «El Minotaure», i preval l’estil neoclàssic que va impregnar la seua obra després del viatge a Itàlia. Es mantenen molt pocs exemplars complets de tota la sèrie, un dels quals és aquest, propietat de l’Instituto de Crédito Oficial.