Paul Klee

Paul Klee (Münchenbuschsee, Suïssa, 1879 – Locarno-Muralto, Suïssa, 1940) apareix en la història de l’art com un dels creadors d’un llenguatge plàstic absolutament renovador, al costat d’altres coetanis se’l considera com un dels creadors de l’abstracció i pioner d’una nova sensibilitat. La seua obra transcendix el formalisme de la major part de l’art modern per a situar-se en el nucli mateix de la creació. Paul Klee hi havia rebut una sòlida formació musical en la seua infància: la seua mare, Ida Maria Frik havia estudiat cant i el seu pare, Hans, era professor de música. En 1989 va ingressar en l’Acadèmia de Munic i va seguir les seues classes de pintura, gravat i anatomia. Durant l’any 1901 va viatjar per Itàlia amb l’escultor Hermann Haller, i al seu retorn a Berna en 1902, Klee va treballar en els seus primers aiguaforts (Inventions) i va formar part de l’orquestra municipal de Berna com a violinista. En 1906 va contraure matrimoni amb la pianista Lily Stumpf i s’estableixen a Munic on naixeria el seu fill Félix.

En la seua obra inicial Paul Klee empra com a mitjans expressius bàsicament el gravat i el dibuix, mostrant en ells la seua propensió cap al fantàstic, no exempt de trets crítics d’un humor entre irònic i poètic. La seua primera exposició va tindre lloc en el Museu de Belles Arts de Berna en 1910, en la seua segona mostra en 1911 participaria al costat de Kandinsky, Franz Marc i Kubin, grup que va passar a dir-se “Bleue reiter” al costat d’altres artistes. Les seues investigacions es van veure confirmades pels principis bàsics del grup, com el de “no inspirar-se en el passat, ni en la naturalesa, només en si mateix” que van estimular la seua cerca de l’irreal fonamentat en les sensacions.

A partir dels anys vint comença a cultivar regularment la pintura a l’oli desenvolupant una expressivitat completament nova en la qual els colors intervenen amb una funció rítmica, en una combinació d’horitzontals i verticals amb la simplificació de motius com a ocells, arbres o cors que creguen un paisatge íntim. La música està constantment present en l’obra de Klee, molts dels seus dibuixos i pintures són transmutacions gràfiques de ritmes, concordes o compassos, estructures sonores objectivades en elements gràfics i pictòrics, que es constituïxen en ideogrames. Les formes tenen cada vegada més a l’expressió sintètica i essencial, sense contingut narratiu, però l’originalitat de Klee consistirà en un sensibilitat fruit d’una intuïció pròpia. El seu vocabulari adopta elements cubistes i geomètrics, i a poc a poc la seua paleta va virant d’un clarobscur cap a un cromatisme complex en la seua paleta.

La mostra, comissariada per Emmanuel Guigon i Tomàs Llorens, va estar organitzada per l’IVAM i el Museu Thyseen-Bornemisza va ser la mostra retrospectiva més àmplia realitzada fins al moment en l’estat espanyol, va comptar amb el suport de la fundació Paul Klee a Berna i el patrocini del Banc Bilbao Biscaia. L’exposició va reunir 122 obres de l’artista i proposava una imatge global de la trajectòria artística de Klee. El catàleg editat amb motiu de l’exposició va reproduir les obres exposades i incloïa textos de Claude Frontisi, Mathias Bärman, Francisco Jarauta, Antonio Saura, Emmanuel Guigon, que abordava la recepció de Paul Klee a Espanya, i Valeriano Bozal sobre Klee i la modernitat.