Mompó

L’evolució de Manuel Hernández Mompó (València, 1927 – Madrid, 1992) deriva d’una figuració expressiva a un informalisme de marcat caràcter cromàtic, fins a aconseguir un estil personal que conjuminava referències innates a la llum, la transparència i una certa levitat procliu malgrat la reafirmació d’escriptures i signes propis. Aquesta mostra retrospectiva va reunir setanta obres que funcionaven com una línia de temps en la seua evolució artística i en la seua vida, perquè l’artista valencià va morir a penes cinc mesos després de la seua clausura.

Mompó va estudiar en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles (1943-1948), aconsegueix una beca per a la Residencia de Pintores de Granada i exposa en 1951 en la històrica Galeria Mateu de València, un far de modernitat en l’asfixiant ambient franquista. Poc després, en 1954, visita París, s’instal·la després en l’Academia Española de Roma i viatja a Holanda, on queda influenciat especialment pel grup Cobra. A diferència d’aquests, Mompó sempre va mantindre una certa fidelitat poètica al seu origen mediterrani, caracteritzada especialment per la sensibilitat cromàtica i una certa vivacitat lúdica. Amb el pas del temps, va trobant una veu pròpia que emergeix de l’escriptura, els signes, el color i que conforma una sèrie de constel·lacions cada vegada més lleugeres i subtils; més elementals, en definitiva. En 1968 participa en la Biennale de Venezia, on aconsegueix el Premi de la Unesco. En 1984 obté el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i en 1992, de manera pòstuma, el Ministeri de Cultura espanyol li concedeix la Medalla d’Or al mèrit en les Belles arts.