Lozano. La invenció d’un paisatge

Francisco Lozano continua la tradició paisatgística valenciana, encara que distanciada críticament d’influències sorollistes. Les seues interpretacions, emmarcades en composicions sintètiques de color fort i concret, qüestionen seriosament el tòpic del luminisme geogràfic. L’exposició recupera la dimensió històrica de Lozano i ens permet analitzar el seu món interpretatiu des del seu propi temps.

Els primers resultats d’una primerenca maduresa pictòrica en l’obra de Francisco Lozano (Antella, 1912 – València, 2000) poden situar-se a la fi dels anys cinquanta, quan l’art espanyol comença a respondre creativament a les caduques estètiques imperials i a superar les ruptures i l’aïllament folcloritzant i essencialista -una noció transcendent de l’Espanya eterna- que havia marcat la negra dècada d’autarquia que va seguir a la guerra civil. Es tracta d’una època de tantejos i incerteses per a la qual va ser decisiu el temperat radicalisme de l’Acadèmia Breu de la Crítica d’Art, fundada i orientada per Eugenio d’Ors. Els Salons dels Once van aconseguir aglutinar a significatius artistes de totes les tendències, compromesos activament en la recuperació i normalització de la vida cultural en la nostra península.

Lozano va tancar files prompte amb l’alternativa cultural representada per l’acadèmia dorsiana, que exigia també la renovació dels gèneres tradicionals de la pintura, com el retrat i el paisatge, i la seua obertura cap als plantejaments més audaços que començaven a forjar-se en la cultura europea, escorada decisivament cap a l’abstracció, deixant arrere cert neocasticisme de discutible eficàcia figurativa i rotunda opacitat estètica.

Així, aniran sorgint unes obres en les quals es detecta el rigorisme cromàtic i compositiu de Beruete, Regoyos i Palencia, però també, sordament esmorteïts pel tamís hispànic, les ensenyances de Cézanne i Derain. El resultat serà una interpretació original i nova dels paisatges secs i àrids del nostre entorn. L’artista pretén construir formalment un estil intimista alié a les estètiques casticistes que caracteritzen altres opcions expressives del moment, i al marge, així mateix, del recurs a la naturalesa com a referent obligat per a tota audàcia tècnica.