Llegat Juan Manuel Díaz-Caneja en l’IVAM

L’exposició Llegat Juan Manuel Díaz-Caneja en l’IVAM, curada per Teresa Millet, estava formada per 39 obres, datades entre 1931 i 1985, que constituïen una excel·lent mostra de les diferents etapes en l’evolució de la seua trajectòria artística. Este conjunt d’obres cedides per l’esposa de l’artista, Dª Isabel Fernández, formaven el Llegat Juan Manuel Díaz-Caneja, que aportava a les col·leccions de l’IVAM l’obra d’un dels pintors representant dels vocabularis i corrents del segle XX en l’estat espanyol. Amb motiu de la mostra es va editar un catàleg amb textos textos de Jaime Brihuega i Javier Villán amb documentació de l’obra exposada.

 Juan Manuel Díaz-Caneja (Palència, 1905 – Madrid, 1988) va presentar una obra amb una sensibilitat artística pròxima a la poesia. Els seus primers poemes en la revista Paràbola en 1928, durant la seua etapa acadèmica a Madrid va compartir vida cultural amb Alberto, Benajmín Palència o Rivas Cherif. En 1931, poc després de proclamar-se la República, va publicar, al costat del poeta J. Herrera Petere, l’únic número de la revista d’avantguarda En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. Va realitzar una exposició individual en el Museu d’Art Modern en 1934. En esclatar la Guerra Civil va lluitar al costat dels anarquistes i posteriorment al costat del Partit Comunista. En paral·lel va escriure Llibre de Joiosa que acabaria publicat en el volum Versos Ocults de 1991 editat per Javier Villán.

 La maduresa del seu estil pictòric, centrat en l’austera recreació del paisatge castellà, en la qual s’aprecien elements propis del cubisme, la va aconseguir en els difícils anys de postguerra. A causa de la seua filiació política va ser empresonat en Carabanchel i Ocaña des de 1948 fins a 1951. Després de la seua excarceració va realitzar una exposició de la seua obra en el Museu Nacional d’Art Contemporani per mediació del director, Chueca Goita. A la fi dels cinquanta s’aprecia una variació temàtica de la seua pintura, sense abandonar la seua austera visió del paisatge castellà, comenzaron a proliferar les seues natures mortes de recognoscible factura cubista amb referències a l’estil de Cézanne. La seua trajectòria li portaria a una depuració de la seua pintura, fent-se menys descriptiva, els paisatges i les natures mortes apareixen amb freqüència integrats en una mateixa composició.