Informalisme i Expressionisme Abstracte en la Col·lecció de l’IVAM

Després de la Segona Guerra Mundial l’avantguarda artística, a banda i banda de l’Atlàntic, va optar per una nova tendència abstracta, ja iniciada a principis dels anys quaranta, que es va denominar genèricament informalisme, art informal o abstracció informal. Més tard, altres epígrafs van donar nom a esta nova proposta segons els diferents països on es va desenvolupar: expressionisme abstracte, Action Painting, Art Autre, taquisme i pintura gestual entre altres denominacions. A diferència de vocabularis abstractes anteriors al conflicte bèl·lic, la plàstica informalista es va caracteritzar per representar un model absent de formes (o una reducció simbòlica de les mateixes). Les obres adscrites a este moviment es van caracteritzar pel seu hermetisme i el plegat dels artistes a una autoreferencialitat gestual i a un posicionament escapista de la realitat político social heretada de les tensions bèl·liques i econòmiques anteriors.

La celeritat amb què es va desenvolupar i aconseguir importància este nou corrent ha d’explicar-se per l’esgotament dels models constructivistes, utilitzats per l’avantguarda anterior, i la necessitat d’expressar vital i emotivament, a través de mecanismes irracionals, protesta que va reclamar el context dels països industrialitzats després de finalitzar la contesa mundial. El suport de les galeries avantguardistes dels centres mundials i la confirmació de l’hegemonia del relat de l’art modern projectat per les grans institucions museístiques americanes, com el MOMA, van ajudar a la difusió d’estes estètiques.

Als Estats Units, l’informalisme es va denominar expressionisme abstracte, relat artístic que a partir dels textos de Clement Greenberg i les exposicions del MOMA i el Gugghenheim va arreplegar les tendències de l’art difoses per les mostres del Armory Show i pels artistes europeus exiliats que van desenvolupar fonamentalment dos tendències: l’Action Painting i la pintura de contemplació. La primera es va caracteritzar per la velocitat en l’execució, la utilització de grans formats, l’absència de planificació prèvia i la immediatesa que responia a impulsos automàtics. La segona es va centrar en la investigació sobre les gammes cromàtiques i la geometria elemental.

Al mateix temps apareixia a Europa un moviment paral·lel que va partir del vocabulari abstracte iniciat per les influències teòriques del surrealisme i pels artistes de la primera dècada del segle com Kandinsky. A partir de 1947 es van succeir exposicions de la nova tendència que, inicialment, es va denominar abstracció lírica, i més tard informalisme, caracteritzant-se per valorar l’espontani, la improvisació i l’atzar; al mateix temps que va utilitzar el signe com a expressió vital, substituint la figura humana i la representació paisatgista.

En l’estat espanyol l’informalisme va tindre una especial incidència. A principis de la dècada dels cinquanta van aparéixer tres grups que van intentar una renovació plàstica amb estos nous llenguatges: el Grup Parpalló (València, 1956), El Paso (Madrid, 1957) i l’Equip 57 (París, 1957). Estos col·lectius tenien diferents antecedents entre els quals destaca Dau al Set (Barcelona, 1948). El procés abstracte, sobretot l’informal, va ser el mitjà idoni que van trobar estes iniciatives per a aconseguir els seus supòsits. No obstant això, els grups “informalistes” no han d’entendre’s com una escola, sinó com una sèrie de figures individuals que es van unir enfront de la desídia i desolada realitat cultural del moment.

L’exposició Informalisme i Expressionisme Abstracte en la Col·lecció de l’IVAM presenta els fons de la col·lecció amb els quals recórrer el relat historiogràfic de l’informalisme i l’expressionisme abstracte americà a parir de l’obra de Appel, Balaguer, Dubuffet, Fontana, Francés, Gil, Gottlieb, Greco, Hofmann, Jorn, Kline, Krasner, Masson, Michaux, Millares, Miró, Mompó, Monjalés, Newman, Rainer, Reindhart, Saura, Soria, Soulages, Tàpies, Vento i Vicente.