Helios Gómez

Helios Gómez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 1956) es va formar professionalment a l’Escola d’Arts i Oficis i a la Fàbrica de Ceràmiques de La Cartuja a Sevilla. Els seus primers dibuixos van aparéixer en les revistes Páginas Libres i Oromana, i va il·lustrar també obres d’escriptors sevillans de la dècada dels vint com Rafael Laffon i Felipe Alaiz. Fermament convençut de la necessitat d’un canvi polític al país es va aliniar amb grups de tendència anarquista i, segons un testimoni de l’època, des d’un primer moment va decidir “parlar, pintar i escriure dins d’un mateix principi, d’acord amb la seua opció política”.

La seua primera mostra individual la va presentar en 1925 a les sales del Kursaal de Sevilla i un any després en l’Ateneu de Madrid i en les Galeries Dalmau de Barcelona. En eixos anys els dibuixos d’Helio Gómez es van inscriure en un estil postcubista, pròxim a l’obra de Frans Masereel, que va reflectir la influència de l’expressionisme i del futurisme. Després d’uns any vivint a Sevilla va viatjar per ciutats europees com Brussel·les, on va realitzar exposicions, Amsterdam, Viena o Berlín. Mentrestant l’artista sevillà continuava amb les seues col·laboracions marcades per la seua ideologia amb Socorro Rojo Internacional o col·lectius d’esquerra com la AIT. En 1930, torna a Barcelona on col·labora realitzant portades per a revistes com a L’Opinió, La Rambla i Bolivar i Noves Espanya. En 1931 va ingressar en el PCE i va col·laborar com a il·lustrador en Mundo Obrero. A l’any següent es va traslladar a Madrid, però va ser detingut i empresonat.

Aconseguida la llibertat provisional, va viatjar a la Unió Soviètica com a representant en el Congrés Internacional d’Artistes Proletaris, on va residir fins a 1934. Durant eixe període Helios Gómez va depurar la seua obra d’elements abstractes per a buscar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat no obstant això, del denominat “realisme socialista”, al qual injuriava per considerar que els seguidors d’eixa tendència “se servixen dels sentiments de la gent d’una manera vergonyosa, se servixen de la seua veneració per la figura de Lenin i altres líders bolxevics dels quals fan uns retrats espantosos en un naturalisme fotogràfic patètic”.

L’exposició dedicada a Helios Gómez en l’IVAM, va ser la primera monogràfica dedicada a l’autor, incloïa dibuixos, cartells, revises portades de llibres i tres carpetes amb poemes i dibuixos: Días de ira (Berlín, 1930) amb pròleg de Romain Rolland, Revolución Española (Moscou-Leningrad, 1933) amb text d’I. Maza i Viva Octubre! (Brussel·les, 1934) prologada per Jean Cassou. El conjunt d’obres permetia analitzar l’evolució estètica d’un artista estretament unit al seu ideari polític, que va transcórrer des d’una figuració geometritzant amb influències futuristes i expressionistes, cap a un realisme crític de fàcil lectura i fort contingut social. Una proposta que entrava en diàleg amb fons de l’IVAM com l’obra de Manuela Ballester i Josep Renau o anteriors exposicions a artistes gràfics com Mauricio Amster (IVAM, 1997) o Ricard Giralt Miracle (IVAM, 1996). Amb motiu de la mostra es va editar un catàleg amb l’anàlisi i acompanyament textual de Ursula Tjaden, curadora de l’exposició, i Pedro G. Romero.