Hans Hartung dialoga amb Julio González

En 1937, Hans Hartung (Leipzig, 1904 – Antibes, 1989) va conéixer personalment a Julio González (Barcelona, 1876 – Arcueil, 1942), autor d’una obra per la qual sempre havia mostrat especial interés. En el taller de l’escultor Hartung es va iniciar en les tècniques de la soldadura del ferro i de la forja. Dos anys més tard va contraure matrimoni amb Roberta, l’única filla de González. Davant la invasió de França per l’exèrcit nazi, durant 1940-41 va viure refugiat en Lot amb la seua família política. D’este retrobament entre Hartung i González arrancaran les investigacions plàstiques posteriors de l’artista alemany. Un altre factor aglutinador van ser els dramàtics esdeveniments que van sacsejar Europa en aquells anys que van forçar el compromís d’els dos artistes, manifestant-se en una manera idèntica de pensar l’art.

Esta exposició que reconstruïx el diàleg entre l’obra d’estos dos artistes té com a finalitat acollir i aprofundir en la influència creativa de l’escultor que dona nom a una de les seus de l’IVAM. Els dibuixos, escultures i pintures, tots pertanyents a este període històric i estètic clau en estos anys d’intens debat i investigació formal, es presenten a la sala dedicada permanentment a Julio González, il·lustrant l’intercanvi d’idees i pràctiques constructives en el treball d’els dos.

Després de la seua fugida de la zona ocupada per les tropes alemanyes, troben refugi en el Lot, en Lasbouygues, prop de Montcuq. El context exterior, tan opressiu per a un artista alemany resident a França en 1939, no sembla intervindre en la seua evolució pictòrica, demostrant la força del seu caràcter que emergix sobre la seua obra.

S’establix d’esta manera una fructífera conversa entre els dos artistes que produirà en Hartung un tipus de dibuixos que prefiguren totes les seues investigacions de la postguerra. González li ensenya el paper dels buits i la manera de dibuixar en l’espai, a més d’instruir-li en els principis de l’acoblament a partir del potencial d’elements dispars que havia practicat amb Picasso en les dècades 1920-1930. Més enllà d’un parentiu formal, revelat en una pràctica ineludible del dibuix, Hartung i González s’expressen amb una mateixa urgència i una mateixa resistència. Sotmesos a una actualitat que no dominen, actuen a través de la pràctica del dibuix i de l’escultura amb una agudesa perceptiva exasperada. Esta exigència els aproxima, en un mateix excés, com a resposta a la massacre que té lloc durant aquells anys.