Francis Picabia

L’exposició Francis Picabia. Màquines i espanyoles va presentar, a través d’un centenar d’obres, dos dels vessants fonamentals de l’obra de Picabia: la pintura figurativa d’arrel onírica sobre temàtica espanyola, i la pintura abstracta relacionada amb l’experimentació i poètica avantguardista. La mostra -que va investigar la influència que el context i paisatge espanyol va poder exercir en l’obra de l’artista- va incloure la reconstrucció de l’exposició celebrada en les Galeries Dalmau de Barcelona en 1922.

Francis Picabia (París, 1879) va nàixer en el si d’una família de l’alta burgesia, de mare francesa i pare cubà d’origen espanyol. Va estudiar a l’Escola de Belles arts de París i en la d’Arts Decoratives. La seua carrera va començar amb una sèrie de mostres col·lectives en les quals presentava un llenguatge impressionista. En eixe primer estadi de la seua obra Picabia va retratar a toreros i dones espanyoles, una etapa que es podria entendre com el principi de la seua temàtica espanyola, un dels tres eixos fonamentals del seu treball al costat dels collages i els “monstres”, com diria Marcel Duchamp anys més tard. Artista que va transitar per diferents estils i vocabularis, Picabia mostrava un gran interés per dur a terme una ruptura estètica constant, un caràcter contestatari que li va portar a una experimentació contínua.

En 1916, es va traslladar a Barcelona, ciutat en la qual trobaria a alguns dels seus amics, entre altres a Arthur Cravan, Marie Laurencin i el matrimoni Gleizes. En la capital catalana Picabia va editar el primer número de la revista 391 -prolongació del magazín europeu 291-, integrada per textos poètics, obres gràfiques i notícies de l’art modern internacional. A través de la revista va entrar en contacte amb el grup dadá de Zurich i Tristan Tzara, amb el qual va mantindre una gran relació i amb el qual difondria el dadaisme a París. En 1920 va conéixer a André Breton i, a l’any següent, es va separar dels dadaistes al mateix temps iniciaba les seues pintures de “monstres” i col·laboraba amb els surrealistes, participant en les exposicions i activitats del grup. Va tornar a Barcelona en 1922 i va realitzar la mostra en les Galeries Dalmau per a la qual André Breton, amb el qual trencaria relació anys després, va redactar el text de presentació.

A mitjan anys trenta, l’autor francés va realitzar una sèrie de paisatges arrelats en les seues primeres obres i va iniciar una pintura figurativa en la qual va abordar assumptes de caràcter miserabilista. En eixe període va pintar La revolució Espanyola, quadre que, a diferència de la seua anterior producció amb temàtica espanyola, va resoldre amb trets expressionistes. No obstant això, i a causa de la seua constant disrupció en els llenguatges plàstics, durant la Segona Guerra Mundial va seguir les seues indagacions entorn de la figuració. Dins d’eixa línia va crear una sèrie de quadres dins d’un “realisme popular” -que la historiografia de l’art ha entés com un dels antecedents del Pop Art- obres inspirades en postals, portades de revistes i cartells cinematogràfics.

Este caràcter dissident i experimental -amb el qual mai va abandonar uns certs eixos temàtics com els “monstres”, lo maquínic o el motiu espanyol- es van analitzar en el catàleg de la mostra Francis Picabia. Màquines i espanyoles, organitzada per l’IVAM i comissariada per Maria-Lluïsa Borrás i Bartomeu Marí amb la col·laboració de Jean-Jaques Lebel. El catàleg comptava amb la participació textual d’Annette Michelson, William Camfield i els comissaris. La mostra va itinerar per la Fundació Tàpies (Barcelona) i el Centre Georges Pompidou (París) i va comptar amb la col·laboració logística d’Air France, l’AFAA (Association Française d’Action Artistique) del Ministeri d’Assumptes Estrangers de França.