Fake

La màxima picassiana que l’art és una mentida que explica la veritat segueix sent hui vàlida. En un món dominat per simulacres, per discursos i relats “fabricats” per ser veritat, i per una imatge de la qual la principal condició és formar part de la ventrilòquia dissimulada d’algú, cada vegada sorgeixen més pràctiques des de l’àmbit de la creació que s’afanyen a disfressar-se, a camuflar d’una altra cosa per revelar els actuals règims de veracitat. És el que és propi en una guerra de les imatges. Si l’estètica clàssica se sustentava en els pilars de la bondat, la bellesa i la veritat, les pràctiques disruptives d’allò verídic no deixen de formular les mateixes qüestions però allà precisament on ningú les espera, quan estem plenament confiats, en un espai dominat per la còmoda idea del “relat”, al supòsit abric de fraus i impostures.

El fake, aquest format parasitari i emmascarat que aparenta el que no és, s’ha convertit, en mans de molts artistes, en una arma que cerca curtcircuitar la massiva manipulació de la realitat, sovint fent seues les tècniques de l’enemic. Però a diferència del simple engany, propi del màrqueting comercial i polític -i també, per què no, estètic-, el fake no persegueix eternitzar l’aparença, sinó desvetllar al més aviat possible els mecanismes i mites que fan possible la credibilitat: qüestionar, en definitiva, els formats lingüístics de l’autoritat, en els mitjans de comunicació, als museus, en els discursos acadèmics, en les tertúlies morals. Amb el problema afegit que, sovint, també el fake esdevé part de l’espectacle que critica, fent-se format d’autoritat.

L’exposició FAKE. No és veritat. No és mentida repassa alguns dels camuflatges, infiltracions i sabotatges empresos per artistes a tot el món des que Orson Welles fes creïble un atac marcià per posar en evidència el poder manipulador dels mitjans en una societat cada vegada més limitada a certs formats de veracitat. Artistes que s’inventen a altres artistes i ridiculitzen els discursos de l’excel·lència cultural; documentals que aparenten realitats objectives i que posen en solfa els recursos periodístics; performers que impostan rols per fer saltar pels aires la certesa del que veiem o sentim; artistes digitals infiltrats en els jocs de guerra per curtcircuitar les expectatives dels usuaris; exposicions falses presentades en museus icònics de la veritat acadèmica i que acaben exposant la ficció i fragilitat del seu poder …; sense oblidar, per descomptat, que el fake és també un format inherent al mateix discurs del poder, motiu pel qual la mostra FAKE. No és veritat. No és mentida exhibirà algunes de les més notòries i terribles falsificacions promogudes institucionalment. Perquè, en definitiva, la guerra de les imatges es dirigeix a establir com hem de creure.

Deia Nietzsche que les veritats són il·lusions que s’han oblidat que ho són.