Espai mental

L’escultura contemporània ha tingut un interès primordial en l’espai ja siga com a motiu d’anàlisi en si mateix, ja siga com a contrapunt necessari en el seu estudi general de les formes, els volums i els buits. L’escultura de la dècada de 1980, a més, va consignar un compromís amb la història recent que el va portar a aprofundir sobre suports físics, espais mentals de contenció, llocs de memòria o futuribles debats ètics. Per al comissari d’aquesta mostra, Bart Cassiman, «en molts casos les obres tracten el tema de l’aïllament i emfatitzen la distància amb el món exterior». Exceptuant René Danïels, en què l’espai és representació pictòrica i projecte d’un tot major, la resta dels artistes agrupats ací plantegen nous models de relació entre l’escultòric i el seu espai envolupant.

Des de plantejaments estètics diversos, l’estudi de l’espai deriva ací en llocs d’aïllament o metàfores de solitud. La solitud és una eina que permet la pausa, la mirada interior, la preparació d’una acció posterior. Així mateix, és conseqüència i debat intern, és aprofundiment, però no sempre amb l’esperança de trobar(-se); a vegades, és l’art el que ofereix un punt de suport, una incertesa que no obstant això s’ancora en el físic com a projecte. La vinculació entre els búnquers de Schütte, les viles de De Cordier, les cases de llum d’Iglesias, les cambres de Vercruysse o les escultures de formigó de Genzken es genera per la relació entre obres, però també pel recorregut de qui les observa, que recorre un espai també físic.