Nobosudru, l’esdevenir icona d’una dona mangbetu

De la imatge visual a la materialitat de la imatge

ExposicióIVAM Centre Julio González

En aquesta exposició s’explora l’esdevenir de la imatge fotogràfica de Nobosudru, una dona mangbetu, presa en la part nord-oriental del Congo per G. Specht i L. Poirier com a responsables de les preses fotogràficas i cinematogràfiques de la famosa travessia automobilística Citroën, coneguda com La Croisière Noire (1924-1925). Dirigida per G. M. Haardt i L. Audoin-Dubreuil, va travessar Àfrica des d’Algèria fins Ciutat del Cap. Molt prompte, la imatge de perfil de Nobosudru amb el seu característic tocat, que només era un marcador d’estatus però que va ser falsament pres com un signe ètnic de totes les dones mangbetu, es va convertir en una icona de l’Àfrica Negra. L’ús d’eixa imatge en las més diversas pràctiques i contextos socials, així com els seus diferents suports materials, tots ells presents en l’exposició, va suposar la seua mutació tant formal com semàntica des dels anys vint del passat segle fins als nostres dies.

L’exposició permet veure al visitant una abundant documentació provinent de nombrosos arxius i museus principalment europeus, així com col·leccions privades: els àlbums de memòria de l’expedició, la pel·lícula de La Croisière Noire i els cartells en diversos idiomes que la publicitaven, els llibres científics i de divulgació on es va reproduir la imatge, la propaganda de productes de consum, les revistes de moda, la pintura i escultura decorativa, les joies i bijuteria, etcètera. Usos d’esta imatge als quals subjau un punt de vista exotista d’acord amb el període colonial. Però esta exposició també mostra la paradoxa que eixa mateixa imatge haja tingut en altres contextos un sentit polític antiracista, com a mostra el seu ús propagandístic en documents de resistència cultural o en algunes apropiacions des de l’art contemporani, inclòs el cinema. Que eixa imatge colonial prosseguisca el seu viatge, quan abunda la crítica del colonialisme, potser es explique per una actitud ambivalent que mescla en proporcions variables tant el rebuig d’aquell període, quant una certa melancolia. A través de la condensació i el desplaçament, mecanismes propis de l’elaboració  onírica, Nobosudru continua sent un camp simbòlic on, hui com ahir, les expressions de diferents post-memòries rivalitzen.

A través d’una anàlisi de cas, esta exposició se situa en l’encreuament de diferents disciplines : l’antropologia visual, la història de les representacions polítiques, l’estètica i la teoria pragmàtica de la imatge.