Andreu Alfaro

Quan, en 1991, l’IVAM presentava aquesta exposició d’Andreu Alfaro (València, 1929 – 2012) l’artista es trobava en una plenitud artística que coronava una trajectòria àmplia en producció i prolífica en experimentació. Es van reunir noranta-sis escultures, trenta-dos dibuixos i dues-centes maquetes repartides en dues parts diferenciades: una instal·lació realitzada exprofeso, d’una banda, i una selecció d’obres produïdes entre 1960 i 1990, per l’altra. No era solament la major exposició realitzada de l’artista a la seua ciutat, sinó que era la primera vegada que el públic valencià va poder conèixer-lo de manera extensiva. La diversitat tècnica, matèrica i conceptual d’Alfaro —que pot entendre’s ara com un símptoma de la pluralitat de referents en un món canviant— llavors encara podia veure’s com a feblesa o indeterminació de criteris estètics. D’altra banda, el seu posicionament polític de marcat caire nacionalista plantejava controvèrsia en una societat que romania dividida després de la Transició, que en el context autonòmic valencià va ser especialment partidista.

Iniciada en la dècada de 1950, les seues primeres exposicions individuals daten de 1957 i 1958, any en què s’integra al Grup Parpalló i replanteja algunes de les premisses a través del concepte de «normativisme». Malgrat la seua varietat formal, sempre es va mantindre afí a la metodologia dels processos i els materials industrials, així com a una vocació sintètica de la forma que, en els anys seixanta, estava influïda teòricament per Oteiza i més afí al minimalisme. A mesura que avancen els anys, les seues peces van incloent-hi aspectes com la repetició i la seriació, la qual cosa acosta les seues obres a l’art cinètic, i amplia la seua presència en l’espai públic a través d’obres de gran format. Després de l’exposició retrospectiva de 1979 en el Palacio Velázquez de Madrid, la seua producció reprèn el volum i comença a reflexionar sobre qüestions culturals com el Barroc, el cos humà, la figura de Goethe, els kouroi o el temps i la memòria.