Adolfo Schlosser

Adolfo Schlosser (Leitersdorf, 1939 – Bustarviejo, 2004) va presentar una obra de sèries dificultats a l’hora de situar-la en el conjunt dels diferents corrents artístics. La crítica va destacar en alguns casos coincidències amb el “land art”, amb el minimalisme o amb l’art conceptual. Una obra que va saber incorporar vocabularis i materials dels diferents corrents per a conjuminar-se en un cos poètic singular i que trencava amb les genealogies de la història de l’art pel seu posicionament personal.

En l’exposició dedicada en el Centre del Carme a l’autor austríac es va posar especial interés a reunir el major nombre d’obres de la dècada dels setanta atés que no havia sigut exposada des de llavors. Este primer capítol de la producció de l’escultor estava marcada per materials com la vareta de ferro, la pell de cabra i l’afegit de troncs i banyes polides o cremades. En la dècada dels huitanta l’autor va trobar en el bosc un espai de trobada i troballa de materials que incorpora a les seues peces. La pedra com a símbol biogràfic es mesclava amb delicades peces de tova amb el qual van aparéixer altres motius com a “velers” o “cases” que es van tornar recurrents en el seu llenguatge. El relat cronològic es tancava amb 21 obres dels noranta, en les quals el gran format s’ajuntava a la fotografia, el dibuix i una obsessió amb el motiu del “veler”, com a laboratori de formes i combinacions d’elements naturals que permetien contemplar de quina manera els símbols intervenen en la pròpia selecció dels materials de l’escultural.

El catàleg de la mostra s’acompanyava amb textos de Patricio Bulnes, curador de la mostra, Francisco Calvo Serraller, una conversa entre Patricio Bulnes i l’artista, un text de Carlos Varona Nervión.