A contratemps

L’exposició recrea el camí lent i espinós que les artistes valencianes van haver de recórrer per a conquistar la seua visibilitat i professionalització des del final de la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República –moment de verdadera emergència de les dones en la vida pública–, passant pel franquisme –període en què aquest procés va patir un aturada–, fins a la dècada dels anys huitanta –quan la integració i posicionament d’aquestes va experimentar una forta consolidació–.

Dos artistes marquen l’inici i la fi d’aquest trajecte. D’una banda, Manuela Ballester publica el 1929 una portada en Blanco y Negro que es pot entendre com un símbol de rebel·lia contra l’academicisme que regna a València; disputa que continuarà de manera contundent durant la República en uns treballs escassament vistos. D’una altra, Carmen Calvo exposa el 1980 al Guggenheim de Nova York en la mostra New Images from Spain en un moment de transició que, institucionalment i políticament, trencava amb el conservadorisme patriarcal.

En aquest parèntesi cronològic s’aprecia el compromís polític i social de les artistes representades en “A contratiempo” que, de manera més o menys explícita, va suposar una doble militància: la que afectava la situació política que els va tocar viure i la que corresponia al fet de ser dones en una societat que les discriminava i les tractava com a ciutadanes de segona classe. La mostra reuneix obres d’artistes com ara Amparo Segarra, Jacinta Gil, Juana Francés, Ana Peters, Monika Buch, Isabel Oliver, Ángela García Codoñer, Cristina Grau, Victoria Civera, Soledad Sevilla o Cecilia Bartolomé.