8
Un compromís polític
Des del seu començament la pràctica pictòrica de Manolo
Valdés i Rafael Solbes es planteja anar més enllà de l’infor-malisme,
cromàtic o no, fer ús de la figuració, i ficar el dit
en l’ull de l’imaginari pop i tecnocràtic, castís i conformista,
de l’època. Una època marcada pels esforços del règim per
sobreviure i per la repressió, i a escala internacional per les
malifetes de l’imperialisme americà al Vietnam i en altres
escenaris. Fou la dècada de la protesta, i els joves pintors
rebels s’hi varen sumar, juntament amb una legió d’artis-tes,
intel·lectuals, estudiants i professionals, sota la divisa
nulla aesthetica sine ethica. Que ells capgiraren amb una re-volució
estètica que traspuava un compromís ètic profund,
de solidaritat amb els oprimits i els perseguits, que tindria
tot seguit una traducció de compromís polític.
El Partit Comunista era una organització nombrosa i molt
activa a mitjan dècada dels 70. Malgrat les reiterades cai-gudes
i colps policials, incloent una de molt dura el ma-teix
1968, amb tortures esgarrifoses i condemnes a pre-só,
el Partit es revifava i prenia la iniciativa. Protagonista i
avantguarda en el moviment obrer i veïnal, amb una di-recció
política inspirada -l’època més creativa de Santiago
Carrillo- que proposava el Pacte per la Llibertat, l’Aliança
de les forces del treball i la cultura, que va condemnar la
intervenció de la Unió Soviètica a Txecoslovàquia el 1968,
que acceptava els cristians al Partit, que es feia càrrec de la
lògica i la força del feminisme, que assumia el fet nacional
al País Valencia i la problemàtica d’una llengua i cultura
oprimides, que maldava per unir l’oposició en diversos or-ganismes,
començant pels sopars polítics i continuant per
la Taula o la Junta Democràtica... El PCE catalitzava l’opo-sició.
Era creatiu i molt nodrit quantitativament, tenia una
forta implantació social. No s’havia pres vacances durant
la dictadura, sinó que va estar tothora al peu del canó,
equivocant-se o encertant-la. Al final de 1976 l’organitza-ció
valenciana va articular les seccions provincials i es va
convertir en un partit autònom d’àmbit valencià, el PCPV.
Solbes hi era. Va estar present com a militant i membre
dels organismes de direcció del PCPV fins l’any 1980, en
què els desacords i els conflictes interns derivaren en una
crisi de gran abast i en la dimissió i posterior eixida del
partit de tot un grup -conegut com a ‘renovador’ o ‘naci-onalista’-
al voltant de Doro Balaguer. Entre els dimissio-naris,
a més de Balaguer, hi havia Joan Oleza, Ramir Reig,
Emília Noguera, Dolores Sánchez Durá, Manuel Colomina,
Carles Mulet i Gustau Muñoz.
Aquesta història, un episodi en qualsevol cas significatiu,
que s’emmarca en els canvis i transformacions de l’es-querra
valenciana però que respon a un context més am-pli,
estatal i europeu, ha estat explicada amb detall per la
Amnistía, Fundació Miró, Barcelona, 1976
Litografia sobre paper, 69 x 45,5 cm
polític, de la dimensió col·lectiva, no exempta però de la
reflexió més personal sobre diversos aspectes de la con-dició
humana individual. La ironia i el diàleg amb obres
clàssiques i amb les avantguardes, després de l’època més
pop, fou una constant. La crítica i el sarcasme sobre les re-tòriques
d’un nacionalisme espanyol castís i racial, del tot
extemporani ja als anys seixanta, amb el teló de fons de
les intrusions de la modernitat i de la realitat social, foren
també una constant. L’Equip Crònica fou la consciència es-tètica
d’una generació. O de més d’una.
La seua obra generava identificació i es projectava. En ex-posicions,
individuals o col·lectives, però també en cartells,
publicacions clandestines, cobertes de revistes, en tot ti-pus
de suport. Les seues imatges trencadores i subversives
acompanyaren, a manera de banda sonora, però en aquest
cas com a orla gràfica, la lluita incansable de molta gent -a
les universitats i als carrers, a les fàbriques, als barris- contra
un règim que agonitzava però que no acabava mai de mo-rir.
Després, en la transició, tan accidentada, la projecció i la
influència de l’Equip Crònica no féu més que augmentar.
Només cal recordar les grans sèries de llavors: A manera de
paràbola, Crònica de transició o El públic i el privat.