la contestació política. Aquells mateixos anys, alguns cre-adors
20
associats a la nova figuració francesa, com Aillaud,
Rancillac i Erró, també van utilitzar els seus treballs com
a plataforma de denúncia, tret que va diferenciar la seua
obra, com la dels artistes espanyols mencionats, o la dels
creadors vinculats a l’art pop, tant al Regne Unit com als
Estats Units, el missatge dels quals era més ambigu.
Rafael Solbes (1940-1981) i Manolo Valdés (1942) van fun-dar
l’Equipo Crónica en 1964 juntament amb Joan Antoni
Toledo (1940-1995), que va deixar el grup només dos anys
després. Durant les seues quasi dues dècades de treball en
equip, Solbes i Valdés van tindre l’habilitat de conjugar en el
seu treball imatges recognoscibles de la història de l’art, de
Goya a Picasso passant per Rembrandt, El Greco, Velázquez
i Paul Delvaux, entre moltíssims altres. La cita és un recurs
constant que defineix la seua obra i la converteix, immedia-tament,
en molt popular perquè hi reconeixem tant a Klee,
a Lissitski, a Hopper, a Maiakovski, a Delaunay, a Mondri-an…,
com a Fernand Léger o Jean Dubuffet. Aquest Caso
de estudio: Equipo Crònica, mirant-se en l’espill de l’avantguar-da
se centra en aquests dos últims autors i les referències
iconogràfiques que l’Equipo va utilitzar per al seu treball
des de 1969, data de la sèrie titulada La recuperación (La re-cuperació),
fins a les últimes obres realitzades en 1981, com
Lo público y lo privado (Allò públic i allò privat).
Entre octubre i novembre de 1971, per a l’exposició Equi-po
Crónica, que es va presentar al Col·legi d’Arquitectes de
Barcelona, es va editar en serigrafia una xicoteta bastida “a
l’estil de Léger” que, amb el títol Los constructores (Els cons-tructors),
s’entregava als visitants. També es va construir, en
fusta pintada i de dimensions més grans –quasi 2,50 me-tres
d’altura–, una bastida basada en la serigrafia esmenta-da
que dialogava amb una selecció de múltiples i la sèrie
completa Policía y cultura (Policia i cultura). La pintura ¡Este
no se escapa! (Aquest no s’escapa!) (1971), pertanyent a la
col·lecció del Museu de la Ciutat de València, juntament
Fotografia Francisco Alberola