compromès esguard al seu propi entorn, el qual coneixen,
estimen o detesten. El que han sentit i viscut, en definitiva”.
Una llista que incloïa Passolini, Buñuel, Juli Gonzàlez, Tàpi-es,
James Joyce i Dashiell Hammett...
Al número següent (el 2/3) de la revista, encara el 1980,
s’incloïa una “Conversa entre pintors” entre Joan A. Toledo.
Rafael Solbes i Rafael Ramírez Blanco “al voltant de la línia
i el color (i d’altres coses)”. Una conversa molt d’artistes,
sobre aspectes tècnics de la pràctica artística -la línia, el
color, el dibuix, la pintura- que deriva a un debat sobre l’art
contemporani, les seues arrels, el panorama internacional,
les avantguardes i les neoavantguardes i l’orientació que
calia prendre. Em sembla un document d’època d’un in-terès
excepcional, que els historiadors de l’art farien bé de
tindre present.
Els anys setanta foren una dècada agitada i vibrant, mar-cada
per una cesura al mig, l’any 1975, en què va morir el
dictador Franco i es va iniciar la transició cap a un règim
democràtic. L’oposició antifranquista va viure un moment
àlgid. La incorporació a l’activitat política conegué un salt
qualitatiu, es va transformar en un fenomen de masses.
Però l’oposició i la renovació de formes i discursos venia
de lluny. Els anys seixanta -l’època de formació de l’Equip
Crònica- marcaren un tombant decisiu. Fou llavors, amb
el nou moviment obrer, les vagues d’Astúries, el desenvo-lupament
econòmic i la industrialització, el sorgiment de
Comissions Obreres, el nou valencianisme i l’impacte de
l’obra de Joan Fuster Nosaltres els valencians, el moviment
estudiantil, les protestes contra la guerra del Vietnam i el
Maig del 68, quan es va iniciar, estrictament parlant, la
contemporaneïtat.
Manolo Valdés i Rafael Solbes foren fills de la seua època,
testimonis i protagonistes d’aquell moment. Varen fer la
seua aparició el 1964, com és ben sabut, amb la participa-ció
en l’exposició Espanya Lliure, de la mà de Vicente Agui-lera
Cerni, celebrada a Itàlia, amb l’escàndol consegüent
i les ires del franquisme. Participaren en la formació del
grup Estampa Popular a València. El 1965 ja signaven com
Equip Crònica, inicialment amb la participació de Joan A.
Toledo, que se’n separaria posteriorment, i així es mantin-gueren
fins 1981. La iconografia i el sentit estètic de l’obra
de l’Equip Crònica i la seua evolució són ben conegudes,
i no entraré jo ara a fer descripcions o consideracions fora
de lloc.
Tan sols diré que la seua aparició fou fulgurant, que cre-maren
etapes, que passaren d’un discurs descarnat i molt
eficaç, amb una motivació combativa i d’intervenció, a
una pintura plena de referències estètiques d’una riquesa
excepcional, però sempre amb el tremp del compromís
7
Fernand Léger + Equipo Crónica + Alberto Corazón
Cartell de la portada de la revista Nuestra Bandera, 1978
Litografia sobre paper, 70 x 49 cm
i teòrica d’una tradició, la interiorització de la democràcia,
la denúncia d’un obrerisme de façana o instrumental i de
l’anti-intel·lectualisme latent o explícit. Hi tenien també un
paper important el problema nacional, la necessitat de ser
conseqüents en aquest aspecte, l’aparell del partit versus
la democràcia interna, l’eurocomunisme, i així successiva-ment,
amb un fons de xoc de cultures polítiques i també
de xoc generacional. Afirmava Solbes:
“Com tu saps, són els aspectes nacionals i populars de la
cultura els que més em preocupen, els que pense que
amb més urgència caldria abordar. ... Una cultura nacio-nal
s’haurà d’allunyar tant del localisme, obtús i xovinista,
com el racialisme folklòric. Així mateix, ‘popular’, en aquest
terreny, haurà de ser depurat dels antiintel·lectualismes
defensius i ultrancers i de les estretes concepcions obre-ristes,
per molt de ‘classe’ que s’autoproclamen. Sobre les
cultures de la marginalitat caldria assenyalar un dels seus
més característics handicaps: fer de les seues pròpies limi-tacions
moralismes a la contra.”
I reblava l’argument amb l’esment d’uns quants d’intel·lec-tuals
i artistes molt diferents però que al seu entendre ha-vien
assolit un nivell universal “a partir d’un profund, lúcid i