6
i l’autonomia de màxims, s’assumiren els símbols del re-gionalisme
i es prescindí del nom històric i motivador de
País Valencià. Les altes expectatives del principi de la tran-sició
s’havien anat diluint. Amb la participació activa d’una
esquerra sucursalista que rebia ordres de Madrid i que es
plegà a l’imperatiu de “reconduir” i “racionalitzar” el procés
autonòmic. Una part del grup promotor de la revista inicià
llavors una nova aventura política al voltant de la Unitat del
Poble Valencià, una organització valencianista i d’esquerres
que travessà diverses fases al llarg de la seua trajectòria i
que fou el germen de l’actual Compromís. Però això és ja
una altra història.
Els anys setanta
Al primer número de Trellat es va publicar un intercanvi
significatiu -a manera d’intercanvi epistolar- entre Rafael
Solbes i Joan A. Toledo, sota el rètol “Lletres de pintors”. Sol-bes
explicava una visita a l’exposició del MOMA presentada
al Museu d’Art Contemporani de Madrid i expressava les
seues reserves davant una mostra que no permetia “una
lectura històrica mínimament rigorosa” de l’expressionis-me
abstracte nord-americà, els seus antecedents i la seua
irradiació. I anava més enllà, qüestionava aspectes de la si-tuació
“a l’àmbit de les arts plàstiques”, l’universalisme dels
llenguatges artístics deslligats del seu context històric, el to
insolent o profètic tipus Marinetti i el futurisme que detec-tava,
i la redescoberta de les avantguardes històriques eu-ropees
en funció de les lectures que n’havien fet els ameri-cans.
Solbes era contundent: “mimetismes provincians,
simplificacions reduccionistes, submissió i complicitat acrí-tiques”...
Advocava, en qualsevol cas, per una comprensió
històrica i per un veritable “intercanvi dialèctic de les idees”
en el camp de l’art, per l’assumpció del pluralisme cultural
i per possibilitar “el diàleg, la confrontació, el debat... entre
les diverses opcions... una tasca necessària i urgent.” De-nunciava
la subjecció ideològica a un centre imperial i la
comparava amb el domini de les multinacionals en el ca-pitalisme
avançat. Manifestava la seua preocupació per les
cultures marginades i perifèriques i expressava la proposta
de lligar-les a un universalisme concret, és a dir, fugir del
mimetisme i la imitació, però també de la limitació loca-lista.
Un gran tema de debat en aquella època. Al final de
la carta -resposta en termes favorables i amb arguments
enriquidors pel seu interlocutor- Solbes era molt clar en
el seu plantejament, que d’alguna manera es feia ressò
de les posicions enfrontades i dels conflictes viscuts al si
del PCPV. Solbes, com alguns dels integrants de l’equip de
Trellat, hi havia participat en primera persona, com a mem-bre
dels òrgans de direcció del PCPV. Com és ben sabut,
aquests conflictes tenien a veure amb la renovació política
Cartell revista Cal-dir, 1977
Litografia sobre paper, 70 x 50 cm
s’afegia una nota que parlava d’obrir “un període de refle-xió”
al voltant “del sentit i la possibilitat d’un esforç com el
que significa aquesta publicació”. I ja se sap el que impli-quen
els “períodes de reflexió” per a una publicació periò-dica
que travessa dificultats evidents... La revista deixà de
publicar-se, i el grup promotor es va anar dispersant.
S’havia produït el canvi, s’encetava una nova època mar-cada
per l’accés al Govern de l’Estat del PSOE, arran de les
eleccions del 1982, i després del tràngol de l’intent de colp
d’estat del 23 de febrer de 1981. S’obria una nova pàgina.
El triomf del PSOE implicà també -com és ben sabut- la
desfeta del PCE. La crisi d’aquest partit -en el qual havia
militat Solbes i una gran part de l’equip que feia Trellat-
resultà irreversible i plantejava, així ho deixava clar aquest
darrer número de la revista, la necessitat d’una reflexió so-bre
el sentit i l’avenir del socialisme. Una reflexió, aquesta,
de fons, que implicava també una reconsideració del mar-xisme.
La contracoberta d’aquest darrer número reproduïa
un conegut retrat de Marx. (Em sembla que reinterpretat
amb traç fí per Ramírez Blanco.)
Al País Valencià, d’altra banda, s’havia posat en funciona-ment
l’autonomia, en el marc d’un Estatut limitat i insatis-factori.
S’abandonà la via de l’article 151 de la Constitució