5
L'Equipo Crónica i el context polític
dels anys setanta
(del franquisme a la transició)
Gustau Muñoz
A la contracoberta del número 5 de la revista Trellat -una
publicació, com resava el subtítol, de “crítica cultural i po-lítica”-,
corresponent a la primavera de 1982, s’anunciava
l’aparició d’un número extraordinari i monogràfic dedicat
a l’Equip Crònica. La mort sobtada de Rafael Solbes en
novembre de 1981, que tant ens va colpir, era sens dubte
a l’origen de la idea i el projecte. Solbes havia estat una
persona molt propera a la revista, en formava part, i havia
compartit els avatars, lligats a un compromís polític ferm,
que havien dut a la creació d’aquesta publicació teòrica i
política per un grup de persones al voltant de Doro Bala-guer.
Un grup que havia compartit militància al Partit Co-munista
del País Valencià i que va viure intensament l’auge
i la crisi d’aquest partit en els anys esperançats i apassio-nants
de la fi del franquisme i de la transició. Entre 1975 i
1980, per posar dates.
Tothom era conscient que la mort de Solbes implicava la
desaparició de l’Equip Crònica com a tal. La nota de pre-sentació
del projecte de monogràfic deixava constància
d’aquesta convicció. Sabíem que l’experiència de l’Equip
acabava amb la desaparició d’un dels seus dos membres,
i que Manolo Valdés hauria de replantejar el seu treball, la
seua obra. Ho va fer de manera modèlica, com és ben sabut.
Amb la dosi escaient de continuïtat i d’originalitat, de camí
propi i personal, diferenciat, i d’assumpció del passat com-partit
sense trair-lo. Va practicar una mena d’Aufhebung, per
dir-ho amb aquest terme de Hegel, que ha marcat amb un
segell tan inconfusible i reeixit la seua trajectòria posterior.
A l’alçada de 1982, així doncs, ja es podia contemplar amb
una certa perspectiva històrica l’experiència de l’Equip
Crònica. La revista apuntava una idea molt arrelada: “Per la
duració i la coherència interna de la seua obra, l’Equip Crò-nica
representa un fenomen únic en el panorama cultural
peninsular.” A partir d’aquesta convicció, proposava un mo-nogràfic
amb una doble intenció: contribuir a la compren-sió
més ajustada de l’obra de Solbes i Valdés, més enllà de
la dimensió polèmica, i oferir l’homenatge més adient “a
l’artista, l’amic i el company desaparegut”.
L’esquema i el sumari del número estaven ben estructu-rats
i es presentaven en la mateixa contracoberta. Havia
de constar de cinc seccions: Dos textos de Rafael Solbes;
Equip Crònica: el projecte; La trajectòria de l’Equip Cròni-ca.
Comentaris retrospectius; Quatre pintors escriuen so-bre
la pintura de l’Equip Crònica; Dades per a la història
de l’Equip Crònica. L’editorial es titularia “Rafael Solbes en
la cultura i la política del País”. I la maquetació i la selec-ció
d’imatges aniria a càrrec de Rafael Ramírez Blanco. Els
autors previstos eren: Tomàs Llorens, Valeriano Bozal, Joan
Fuster, Josep Maria Castellet, J. F. Yvars, Manuel Vázquez
Montalbán, Gilles Aillaud, Alberto Corazón, Antonio Saura,
Joan Antoni Toledo, el mateix Equip (del qual se n’inclouri-en
alguns textos), i Caroline Kesser. Tenia, com es pot veu-re,
una inspiració clarament documental i alhora d’anàlisi i
interpretació d’una trajectòria artística que havia causat un
fort impacte, dins i fora del País Valencià, a l’Estat espanyol
i molt més enllà. El número extraordinari havia d’aparèixer
el mateix any 1982. Però no va ser així.
No es va publicar mai, tot i que ja hi havia textos lliurats i
s’havien traduït alguns dels articles programats. Puix que
en aquell temps jo mateix m’encarregava de coordinar Tre-llat,
he conservat juntament amb altres papers de la revista
una carpeta -ben atapeïda- amb els materials disponibles
d’aquest número, no de tots, perquè alguns, demanats, va-ren
restar pendents. Realment hauria estat molt bé, hauria
estat una bona aportació, haver publicat aquell número de
la revista. Però és prou evident que l’ambició de la comesa
excedia les possibilitats d’una publicació voluntarista, que
només va poder traure a la llum un lliurament més, ja a la
tardor del 1983, que suposava l’acomiadament, enmig de
les dificultats econòmiques i del canvi de conjuntura. Tot
passava molt ràpidament llavors. La revista havia nascut el
1980 enmig dels debats i la crisi que sacsejaven el PCPV.
Rafael Solbes en va ser membre des del començament,
igual que Joan Antoni Toledo. I fins i tot -figurava als crè-dits-
Josep Renau, retornat provisionalment de l’exili, per
bé que era una presència més aviat simbòlica deguda a
l’estreta amistat de l’artista amb l’inspirador de la publica-ció,
Doro Balaguer. Tot i que se’n publicà un text original de
Renau així com algun article sobre la seua obra. El disseny
de la revista i la maquetació foren sempre obra de Rafael
Ramírez Blanco. El 1983 s’acabà la publicació. A l’editorial