10
cions sectàries- amb el qual coincidia en els objectius de
democràcia, justícia, llibertat i socialisme, de lligam amb
les masses treballadores. És innegable que la seua concep-ció
de l’art estava molt imbricada amb aquesta compromís
polític de tipus revolucionari.
Però tot era fluid i canviant. Els conceptes s’havien d’aclarir
perquè, com bé sabem, el temps els desgasta i els rovella.
La crisi del PC va obrir interrogants. El curs de la transició no
apuntava a una democràcia radical, sinó a un nou equilibri
amb considerables continuïtats. A començament dels anys
vuitanta es va parlar molt de crisi del marxisme. El PSOE
de Felipe González va abandonar la definició marxista, per
assentar el nou rumb declaradament moderat i socialde-mòcrata
que va permetre el seu accés al Govern de l’Estat
en 1982. Aquests debats -incloent noves variables com la
hipòtesi ecologista, la crítica del socialisme real, la reflexió
sobre cultura nacional- es varen reflectir a les pàgines de la
revista Trellat, en la fundació i redacció de la qual va col·la-borar
activament Rafael Solbes, com ja he apuntat. Manolo
Valdés, el seu company d’Equip, sintonitzava en tot amb
les posicions i actituds de Solbes, però es movia en un altre
pla, més discret i apartat. Tanmateix, mantenia igualment
una relació molt estreta d’amistat amb Doro Balaguer, que
era l’inspirador polític i cultural de tot aquell ambient. Que
combinava la faceta de dirigent polític respectat i de con-fiança,
d’home de cultura i pintor ell mateix, gran conver-sador
i amic d’artistes com Josep Renau, Andreu Alfaro i
tants altres. Passats els anys, en 1998, Balaguer mateix va
escriure sobre Joan A. Toledo, la revista Trellat i l’Equip Crò-nica
en els termes següents:
“La nostra amistat es va fer més estreta, la nostra relació
més freqüent, quan vam publicar Trellat. Una revista feta per
comunistes al marge del PCPV. A enllestir-la, i amb alguna
col·laboració escrita, hi van participar Rafa Solbes, Toledo i
Ramírez Blanco, que en va fer el disseny i la maquetació.
Potser hi va haver alguna relació entre la revista i l’esperit
crític del primer Equip Crònica, molt lligat a les activitats
culturals de la transició. A l’estudi dels Crònica, ja al carrer
Túria, vam parlar molt de pintura a l’última etapa de Solbes.
Amb Manolo Valdés, que poc després feia un bon esforç per
a recercar una sortida personal per tal de no trair la trajectò-ria
de l’Equip ni aprofitar-se’n. Tinc la impressió que Toledo
ajudà Valdés en aquesta disjuntiva teòrica, des de les seues
posicions sempre rigoroses. “ (Doro Balaguer, Art, cultura,
política, país, Universitat de València, 2002, p.192).
A tall de cloenda
Rafael Solbes (València, 1940-1981) i Manolo Valdés (Va-lència,
1942) començaren a exposar i a donar-se a conèi-
Renau amb nosaltres, 1978
Òfset sobre paper, 44 x 32 cm
Jo mateix vaig impulsar i dirigir la Conferència, com a res-ponsable
de Cultura del Comitè del País, i vaig comptar
amb grans col·laboracions, tot i que també vaig percebre
amb claredat la sorda oposició i els pals a les rodes, que
no auguraven res de bo. Rafael Solbes va formar part de
la Comissió Organitzadora de la Conferència Cultural del
PCPV. I es va asseure a la taula de presidència de l’acte,
com s’observa en fotografies d’aquella avinentesa. A la
sessió de cloenda es va invitar a molts representants del
món de la cultura, foren o no membres o simpatitzants del
partit. Entre altres, Vicent Andrés Estellés, Vicente Aguilera
Cerni, Joan F. Mira, Trinidad Simó, Tomàs Llorens, Rodolf Si-rera,
Manuel Sanchis Guarner, Eliseu Climent, Antoni Miró,
Joaquim Michavila, José María Yturralde, Miguel Agraït,
Artur Heras, Joan Genovés, Eusebi Sempere, Andreu Alfa-ro
i molts més. Era un signe de l’obertura i la voluntat de
confluència d’aquell moment i d’aquella iniciativa, que va
obtenir un ressò ben considerable, per a un partit que ha-via
eixit de la clandestinitat i tot just havia estat legalitzat
uns mesos abans.
Rafael Solbes era una persona sensata i reflexiva, d’una gran
generositat personal i política. Mantenia una gran amistat
amb Doro Balaguer. Va ser un valuós militant i membre de
la direcció del Partit Comunista -però al marge de devo-