“Tengo miedo torero”. El gest narratiu

Hi ha vegades que llegir és un descobriment constant, perquè no sols s’aprén a partir del que algú va escriure, sinó perquè això que es llig sembla portar adossat també tot el que s’ha dit, tot el que es pot dir. Pedro Lemebel (Santiago de Xile, 1952-2015) va ser un escriptor magnífic, excels. Tengo miedo torero és un exercici d’equilibri perfecte entre desig i militància; entre qui mira i com mira el que mira; entre expectatives i realitats. La prosa abarrocada de Lemebel contrasta amb la senzillesa del seu missatge, amb la línia poètica i política del seu llegat. És un narrador que, no obstant això, va defendre la importància de l’oralitat, dels sistemes de comunicació i relats anteriors a l’alfabetització colonialista.

En el article El abismo iletrado de unos sonidos, va escriure: «El nostre logo egocèntric que creu emmagatzemar la seua memòria en biblioteques mudes, on l’única cosa que ressona és la paraula silencie en un cartell». I continua: «Però eixe chsss no és silenci; per a la llengua indígena potser eixe chsss té a veure amb un mal de queixal i la “s” és el ventall que refreda la carie calenta. Potser, també eixe chsss és la pluja xiuxiuant sobre els sostres de palla o la xiulada de la serp quan la trepitgen en zel. Com saber-ho, com traduir en lletres per al nostre orgullós enteniment la multiplicitat de significants que implica un so».

En el context de popular, esta obra ens permetrà repassar les obres i artistes que han resistit des dels marges les seues pròpies experiències personals, les seues opcions sexuals, de gènere… així com la vinculació amb les cultures colonitzades que han heretat. Ens permetrà parlar de gèneres en disputa, de conductes invertides, però comparats amb quines o amb qui?; de màcules i rols, d’androginia i el sexe dels àngels; de travestisme i transsexualitat, de biografies i biologies; de queers i maricas, de bolleres i lesbianes: de la importància de nomenar el que s’és i ser el que se sent; de carnestoltes i de la decadència de l’alfabetisme.

Al límit com estem del primer quart del segle XXI, no podem mirar amb sinceritat a l’art, a la literatura, al teatre o al cinema sense preguntar-nos per tot el que no hem encara fet, per tot el que ni tan sols (ens) hem qüestionat. La segona sessió vinculada a Tengo miedo torero ens permetrà aprofundir més en Lemebel, però a més i sobretot en el que els seus textos diuen i resistixen. La intenció d’estes «segones sessions» és que la novel·la triada actue, figuradament, com una pedra que, en caure a l’aigua, forma ones concèntriques que són els materials annexos. Com més pròxims a l’obra, més vinculats amb la literatura; com més allunyats, més relacionats amb l’art. Entremig de tots dos, els assajos i altres tipus de textos documentals.

Escolta ací la playlist