“Autobiografía de mi madre”. El gest narratiu

Esta novel·la exempta de diàlegs compta des de la primera persona de Xuela Claudette, la vida dura i cruel, sense cap mena de sentimentalisme o nostàlgia, de la protagonista en un ambient asfixiant que, no obstant això, acceptem com una cosa natural; com si el món i la vida no pogueren ser d’una altra manera. Xuela Claudette Richardson bé podria ser Xuela Claudette Desvarieux, que és el nom de la mare de la protagonista i que desconeixem fins a la pàgina 78 del llibre. Per tant, esta narradora que podria ser ella o la mare, que pot estar vivint la seua vida a l’illa de Dominica, a les Antilles, o estar contant la de la seua mare, és també «el símbol» d’un poble sencer, d’una comunitat colonitzada on l’ús dels idiomes implica una desigualtat de classes com la pròpia lluita entre riquesa o pobresa, entre honestedat o corrupció, entre amor o menyspreu.

La visió de Jamaica Kincaid (St. John’s, Antigua i Barbuda, 1949) ens col·loca davant un espill. No tant per allò que diu com pel mode com ho diu i per tot el que ens interpel·la. La protagonista no accepta res de la resta, totes les persones que es va trobant en la seua vida no mereixen el seu respecte, el seu afecte, la seua comprensió, excepte la seua mare, l’única a qui no ha conegut, doncs, com indica en la primera frase del llibre: «La meua mare va morir en el moment en què jo vaig nàixer, i així, durant tota la meua vida, no va haver-hi res que s’interposara entre l’eternitat i jo; a la meua esquena hi havia sempre un vent negre i ombrívol».

En el context de popular, esta obra ens permetrà repassar les obres i artistes que han treballat des dels marges la seua pròpia experiència i la vinculació amb la terra colonitzada que han heretat. Ens permetrà parlar de la negritud i l’esclavisme; la colonització espanyola a Llatinoamèrica i les resistències o els abismes; els grans imperis que han repartit el món i les seues riqueses a la seua imatge, semblança i necessitats pròpies. En el límit del primer quart d’este segle, no podem mirar amb sinceritat a l’art, a la literatura, al teatre o al cinema sense preguntar-nos per tot el que no hem encara fet, per tot el que ni tan sols (ens) hem qüestionat. La segona sessió vinculada a Autobiografía de mi madre ens permetrà aprofundir més en l’autora, però a més i sobretot en el que la seua narrativa possibilita, la qual cosa les seues paraules condicionen. L’exposició recent en l’IVAM d’Otobong Nkanga, per exemple i com a contrapunt a popular, pot servir-nos també d’enllaç entre maneres similars de qüestionar l’opressió colonitzadora i de generar preguntes alliberadores des de l’art.

La intenció d’estes «segones sessions» és que la novel·la triada actue, figuradament, com una pedra que, en caure a l’aigua, forma ones concèntriques que són els materials annexos. Com més pròxims a l’obra, més vinculats amb la literatura; com més allunyats, més relacionats amb l’art. Entremig de tots dos, els assajos i altres tipus de textos documentals.