La Col·lecció de l’IVAM

L’obra de Julio González (Barcelona, 1876 – Arcueil, França, 1942) és una contribució fonamental per al desenvolupament de l’escultura contemporània. Immers en el creuer dels nous llenguatges que hi hagué en les primeres dècades del segle passat, les propostes constructives de l’artista estan entre les expressions més autèntiques de la sensibilitat moderna, carregades de raó, sentiment i esperança.

L’adquisició i donació al juliol de 1985 d’un conjunt de 360 obres (escultures, dibuixos, orfebreria, pintures i relleus) i d’una part de l’arxiu de l’artista va ser el punt d’arrancada del projecte de l’IVAM i ha marcat profundament les línies expositives i de la col·lecció del centre dirigides a les manifestacions artístiques que més bé plasmen les inquietuds i preocupacions de cada època. Els fons de Julio González que custodia l’IVAM el converteixen en un referent mundial quan es vol descobrir l’evolució de les diferents sensibilitats que conflueixen en el camp de l’escultura. Una representació magnífica procedent del llegat de l’artista que es va reforçar amb una selecció significativa d’obres del germà, Joan, dels anys de París, i de la seua filla Roberta, que va vetlar per la difusió i la projecció del treball de son pare.

Nascut en el si d’una família d’artesans que regentava una metal·listeria a la Barcelona modernista que va impulsar grans projectes arquitectònics, va aprendre les tècniques del treball del metall durant la joventut. No obstant això, les seues aspiracions creatives que compartia amb el seu germà Joan el van animar a ampliar la formació acadèmica abans del trasllat a París en 1900. Amb l’arribada a la capital francesa es consolida la vocació creativa a través dels contactes amb els cercles artístics i amb figures de la talla de Pablo Gargallo i Pablo Picasso.
La seua col·laboració amb l’artista malagueny a la fi de la dècada dels anys vint, centrada en una sèrie de projectes d’escultures en metall, va ser crucial per a González. Si bé li va ensenyar les possibilitats plàstiques que el ferro havia aconseguit per l’activitat artesanal de diverses generacions, les conseqüències van ser més importants en el cas de l’escultor català, que va veure l’alternativa d’una renovació formal en la seua pràctica creativa. Es decideix clarament per l’escultura, i mamprén una trajectòria singular que oferirà uns resultats sorprenents. En la dècada següent, el veurem participar en les propostes expositives més avançades, com la mostra internacional del moviment Cercle et Carré (Cercle i Quadrat) organitzada per Torres-García i Michel Seuphor i que incloïa obres d’artistes com Mondrian, Arp, Pevsner, Kandinsky, Le Corbusier, etc., que va tindre una repercussió enorme.

Julio González utilitza els procediments de la soldadura autògena per a crear assemblatges metàl·lics a base de varetes, xapes i objectes diversos que generen peces basades en l’absència de massa sòlida i en el principi de l’escultura construïda. Va adaptar el seu domini de la soldadura i la forja a les noves exigències d’un art obert als grans temes i reptes que marcarà l’ascens de l’esperit modern, enfrontat a grans tragèdies que van truncar les ànsies de progrés. Amb un domini exquisit va penetrant en la matèria per a aconseguir unes obres de gran capacitat d’evocació a partir de la combinació de plans, línies i formes que es complementen, entrecreuen o rivalitzen. En el període dels anys trenta farà escultures importantíssimes en la seua trajectòria artística. Obres que despleguen una varietat de temes i tècniques que responen a l’obstinació de l’artista de deixar-nos un llegat artístic que, partint d’una època i un lloc concrets, es projecten cap al futur i cap al passat. Els caps, les dones, les màscares, els braços… que fa, mantenen eixe fi equilibri entre l’abstracció i la figuració, que transmet eixa emoció continguda pròpia de la naturalesa humana.

En el recorregut per l’obra escultòrica de Julio González podem parlar a grans trets d’una primera fase caracteritzada per una anàlisi formal a través de plans, amb planxes retallades i soldades. Després sorgeix una altra forma lineal que li permet aprofundir en l’expressió del caràcter tridimensional i dinàmic de les figures. El tercer camí d’investigació formal es distingeix per la utilització positiva del buit i es concreta en els efectes de llum i ombra que s’obtenen mitjançant l’ús de planxes corbades. Finalment, ens trobem amb una manera naturalista que s’accentua en els últims anys, a partir de la seua contribució al Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París, on exhibeix La Montserrat. L’obra que trià González va ser originalment Mujer delante del espejo (Dona davant de l’espill), però va prevaldre l’opció de José Gaos, comissari del pavelló, i finalment es va presentar l’escultura que encarna la resistència enfront de la barbàrie. La primera proposta es va destinar a una altra exposició que tenia una intenció més específicament artística, Orígens i desenvolupament de l’art internacional independent, que el mateix any es va celebrar en el Jeu de Paume parisenc i que va constituir el primer panorama sistemàtic de les tendències artístiques del segle xx.

Un altre factor de varietat present en el treball de Julio González, i que s’entremescla amb el factor sintàctic, radica en la perseverança en temes com la maternitat, les màscares, les figures femenines i dansants, el somni. Una permanència dels temes que respon a una tradició en l’escultura clàssica que rep en mans de l’artista noves solucions formals.

Julio González continua sent l’espill on mirar-nos i confrontar-nos quan volem trobar allò més essencial i més complex de l’experiència estètica en el vessant més innovador i humà. Les seues investigacions de les possibilitats expressives i estètiques del ferro l’han encimbellat com a l’inventor de l’escultura feta amb eixe metall, que ha donat exemples il·lustres en les últimes dècades dins i fora de les nostres fronteres. Les solucions estructurals i la càrrega emocional que presenten les obres de Julio González van preparar el camí per a les propostes espacials imponents d’Eduardo Chillida o Richard Serra.

Ignasi Pinazo (València, 1849 – Godella, 1916) va obrir un espai nou en la pintura per al tractament del naturalisme, la llum i la investigació formal. Amb els seus tocs i pinzellades àgils que transmetien una realitat en moviment, va definir un estil personal caracteritzat per les formes lliures i la defensa de l’autonomia de l’art, que reivindica l’experiència i la interpretació a partir del seu aspecte inacabat. Les estades a Itàlia i l’acostament personal al verisme de Domenico Morelli i a la visió somiadora de Marià Fortuny, junt amb l’admiració que sentia per la pintura de Velázquez, Goya i El Greco van impulsar la seua cerca permanent de la poesia i la veritat en la seua creació artística.

En eixe camí cap a un determinat realisme que anunciava la independència creativa i la superació d’estereotips acadèmics, l’expressió plàstica segueix la via oberta pels defensors de la sensibilitat moderna com el poeta Charles Baudelaire, que reclamava el valor d’«allò transitori, allò fugaç», tot evitant les formes existents. Eixe esperit de modernitat implicava un salt cap al futur que es plasma en la cerca de la innovació, en la pretensió d’una llibertat respecte a les institucions i els valors estètics acceptats. La voluntat de representar el món actual requeria buscar nous camins en la pràctica artística.

Les obres de Pinazo ens parlen de la naturalesa humana i comuniquen el contingut per la unió del fons i la forma, expressant de manera sincera i directa la vinculació emotiva amb els temes que desenvolupa. L’elaboració i la definició de gran part d’eixos treballs són el resultat d’observacions constants que tradueix en les seues invencions pictòriques, caracteritzades per un traç cal·ligràfic i l’expressió cromàtica, aconseguits després d’un procés de reducció i síntesi. L’aspecte inacabat de les seues formes són la definició més evident de la presència del temps que altera el curs de les coses.

En eixa via cap a la modernitat, Pinazo va tindre un estil únic amb centellejos d’una capacitat evocadora enorme i una factura excel·lent, on cada pinzellada, traç o taca activa la nostra mirada i arreplega el mínim alé d’humanitat o de bellesa. L’arrelament a la seua terra, que va acabar prompte amb la seua experiència docent madrilenya, el va mantindre en un refugi interior que ha dificultat la seua valoració crítica. El seu lloc en l’art europeu el va aconseguir per la defensa ferma de la independència de l’artista, que en el seu cas va aconseguir identificar-se amb els temes de l’època, fins a sentir que en formava part. València, i el seu entorn, va viure en aquell període canvis estructurals, experimentà un rejoveniment impulsat per diverses reformes que la van convertir en una urbs dinàmica amb nous passejos, obertura de carrers que canalitzaven l’energia popular que inundava al mateix temps paisatges bucòlics i marítims, poblats per tipologies humanes diverses. La temporalitat característica de les manifestacions més populars queda fixada en els abundants estudis d’Ignasi Pinazo.

Les vora cinc-centes obres depositades en la col·lecció, que inclouen pintures, taules i dibuixos procedents d’una adquisició i donació, van ser seleccionades abans de la inauguració de l’IVAM i abasten les tècniques i els temes més característics de l’artista, que va aconseguir superar la tradició establida i conciliar-se amb el pensament i els descobriments de la seua època.

La revisió actual de Pinazo ens situa davant de la defensa de l’espai públic, fonamental hui per al debat democràtic i la generació d’opinió ciutadana, en plena crisi per l’evolució del món virtual i la transformació dels escenaris urbans, on la cosa comunitària experimenta una recessió perillosa. I, també, la seua obra aconsegueix una expressió absolutament actual analitzada des d’eixa idea de la fugacitat i allò permanent d’un temps sense principi ni fi; des de la intuïció del caràcter dinàmic de la realitat; d’una fluència i esdevindre com a estats vitals del present inserit en els fluxos de la globalització, en la imatge tecnològica i en la velocitat de les comunicacions.

D’aquest període, que comprèn des dels anys previs a la Primera Guerra Mundial fins a l’inici de la Segona, el mateix any que acaba la Guerra Civil espanyola, l’IVAM té un fons importantíssim d’obres pertanyents a les avantguardes històriques europees, especialment del constructivisme, el dadaisme, el futurisme, el neoplasticisme i l’abstracció no figurativa o concreta. Ací es veuen els desenvolupaments de les arts de les tres primeres dècades del segle que van transformar la pintura, l’escultura, la fotografia, les edicions impreses i la tipografia, amb obres de Julio González, Jean i Sophie Taeuber-Arp, Marcel Duchamp, Kurt Schwitters, Naum Gabo, Antoine Pevsner, László Péri, László Moholy-Nagy, Joaquín Torres-García, Robert i Sonia Delaunay, Georges Vantongerloo Paul Klee, Valentina Kulagina, Varvara Stepanova, El Lissitzky, Grete Stern, Aleksandr Ródtxenko i Gustav Klucis, entre altres.

Els vint-i-dos anys que abasta el període, que «toca» quatre dècades, destaquen per la consolidació de moviments artístics com l’informalisme europeu o l’expressionisme abstracte americà, i noves propostes d’art abstracte geomètric, en un context marcat per la llarga postguerra europea i els anys més durs de la dictadura franquista. L’IVAM té una selecció magnífica d’obres informalistes de l’època d’autors com ara Pierre Soulages, André Masson, Jean Dubuffet, Henri Michaux, Karel Appel, Lucio Fontana, Asger Jorn o, del nostre país, de la mà d’El Paso, entre la producció del qual destaquen les obres de Manuel Millares, Antonio Saura, Juana Francés, Manuel Rivera, Martín Chirino o d’altres artistes en actiu en aquell període com Antoni Tàpies i Joan Brossa. Uns artistes que conversen amb els artistes de l’altre costat de l’Atlàntic, com ara Ad Reinhardt, Adolph Gottlieb, Lee Krasner, Barnett Newman, Tony Smith i amb aquells «entre dos mons», com Arshile Gorky, Esteban Vicente o Hans Hofmann. Tots pareix que exploren les repercussions de la guerra en el buit i en el silenci d’una certa abstracció. A l’Estat espanyol, la dictadura i la seua obstinació de sotmetiment marquen un moment ambigu en allò social i cultural, amb moltes arestes i contradiccions pròpies d’una situació anacrònica. A València, l’any 1956 naix el Grup Parpalló, un intent de renovació en les arts plàstiques des de l’abstracció concreta, que discorre en paral·lel al desenvolupament dels corrents informalistes que es desenvolupen també al país. Vicent Aguilera Cerni, en el context valencià, creà una xarxa de relacions interpersonals que va donar un suport teòric i conceptual a les trajectòries d’Eusebio Sempere o Andreu Alfaro, en diàleg entre el context valencià i les tendències internacionals.

Durant la postguerra van destacar grans autors de la fotografia humanista com ara Robert Frank, George Zimbel, Julio Mitchel, Sergio Larrain, Robert Doisneau, Edouard Boubat i Herbert List, així com dins de les nostres fronteres van sorgir agrupacions com La Palangana de la qual van formar part Gabriel Cualladó, Ramon Masats o Juan Dolcet.

Període que reuneix pràctiques artístiques de molt divers signe que es debatien entre l’abstracció i la figuració tant a Europa com als Estats Units; són pràctiques basades en una nova configuració del temps, l’espai i la percepció, i nous plantejaments entorn dels objectes, el gest i l’acció, de les quals l’IVAM té un nombre important d’obres. Eixes contaminacions impliquen variacions sobre els cànons de l’art anglosaxó, amb figures hegemòniques com Richard Hamilton, Richard Linder, James Rosenquist, Robert Rauschenberg, Jasper Johns, John Cage o Andy Warhol, mitjançant l’obra d’altres coetanis com Asger Jorn, John Baldessari, Ed Ruscha, Martial Raysse, Valerio Adami, Hervé Télémaque, Sigmar Polke, Alberto Corazón, Alberto Greco o Öyvind Fahlström. De la mateixa manera, Equip Crònica, Equip Realitat i Estampa Popular són tres pilars de la col·lecció i ajuden a contextualitzar la relació complexa de l’art contemporani espanyol en el panorama internacional, així com a confirmar el component polític de l’art pop al nostre país. El treball amb la imatge en moviment a través dels nous llenguatges del vídeo es consolida i, des dels àmbits de les arts escèniques i la performance, s’agreguen noves densitats a la pintura, l’escultura i la fotografia. És el cas de dos figures importants, les d’Yves Klein i Claes Oldenburg. D’altra banda, Robert Smithson, Richard Serra, Reiner Ruthenbeck, José María Yturralde o Artur Heras mostren posicions des de l’escultura alhora que la pintura continua les seues investigacions en el camp de l’abstracció, amb Jordi Teixidor, o des de la figuració amb Anzo, Juan Genovés, Luis Gordillo i Eduardo Arroyo. A la fi dels seixanta i principis dels setanta, els moviments feministes i els discursos sobre la identitat es col·loquen en el centre del debat artístic, com mostren les obres d’Isabel Oliver o Ángela García en l’àmbit local, les primeres performances d’Esther Ferrer o Valie Export, i l’obra de Darío Villalba, Juan Hidalgo, Eugènia Balcells, Gina Pane, Michel Journiac, Pierre Molinier, Ximo Berenguer, Rodrigo o Nazario.

És el període en què es donen cita alguns dels fenòmens més audaços de finals dels anys setanta, amb els conceptes ja definits, quasi acadèmicament, com a postmoderns. El mateix IVAM actua com a llindar institucional històricament determinat, que es revela com un resultat de la temàticament sobreexplotada Transició espanyola i com a fenomen peculiar amb una especificitat pròpia en l’Espanya de les autonomies. La col·lecció inclou l’obra d’autors representatius d’un moment d’obertura determinant per a l’art fet a l’Estat espanyol, amb noms com Antoni Muntadas, Juan Muñoz, Ángeles Marco, Susana Solano, Joan Cardells, Bruce Nauman, James Lee Byars, Per Kirkeby, Miguel Ángel Campano, Gilberto Zorio, Allan McCollum, Gerhard Ritchter, Anthony Caro, Tom Otterness, Daniel Spoerri, José María Sicilia o Miquel Navarro. De la mateixa manera, apareixen artistes que intensifiquen l’ús del mitjà fotogràfic com a concepte i no sols com a empremta o índex. És el cas de Gordon Matta-Clark, John Coplans, Robert Smithson, Hamish Fulton, Bernd i Hilla Becher, Joan Fontcuberta, Lee Friedlander o Esther Ferrer. D’altra banda, els processos de constitució de les noves teories de la imatge, els estudis visuals i la nova gamma de disciplines que, de complicitat amb els artistes, reinterpreten el paper de les pràctiques, es pot rastrejar en autors com Fischli & Weiss, Cindy Sherman, Richard Prince o Dara Birnbaum.

Abordar aquesta època des del nostre marc museològic i atesos els fons de la col·lecció i el paper institucional de l’IVAM suposa pensar el procés pel qual el discurs de l’art contemporani i el fenomen de l’exposició es fan globals. Implica abordar la proliferació d’exposicions en les quals es dona veu als «altres» globals, així com atendre els girs conceptuals dins de l’àmbit expositiu. En eixe aspecte, és necessari atendre les complexes reivindicacions identitàries de minories i majories subalternitzades, l’explosió d’allò popular i la renovació dels discursos feministes. En l’àmbit estatal, l’etapa coincideix amb l’ocàs de la legitimitat i les herències de la Transició política. En el mapa cultural, ho fa amb la nova política de promoció d’esdeveniments commemoratius i expansió urbanística, que desemboca en la proliferació de nous museus en tot el territori espanyol. És també el moment d’una generació d’artistes que va començar a treballar en els anys setanta amb nous formats i materials, com és el cas de Cristina Iglesias i Carmen Calvo i un moment en el qual es produeix la hibridació de les tradicionals categories dels gèneres artístics en instal·lacions de gran format com les que fan Chistian Boltanski, Tony Cragg o Gary Hill. Així mateix, s’incorporen en l’abstracció finisecular imaginaris imbuïts de crítica social que podem observar en obres de Peter Halley, Helmut Federle, Ross Bleckner, Terry Winters, René Daniëls, Albert Oehlen o Juan Uslé. Els anys noranta són també la dècada dels inicis de les polítiques de gènere i moltes altres manifestacions no hegemòniques a les quals la institució, a través de la seua col·lecció i les seues exposicions, es fa permeable. Hi destaquen les obres d’Helena Almeida, Maribel Doménech, Pepe Espaliú, Ricardo Cotanda, Jesús Martínez Oliva, Carmen Navarrete o Victoria Civera.

El darrer dels períodes històrics, el que més es vincula amb el nostre present, ofereix una sèrie de línies de fugida sobre projectes de prospecció centrats en les primeres dècades del segle xxi. En eixa voluntat poden abordar-se els múltiples imaginaris de la revolta, el fenomen performatiu de la protesta com a escenari sociològic que remet, al seu torn, a la iconografia de l’art del segle xix i del xx. Les accions i intervencions sobre diferents contextos poden ser integrades en horitzons relatius als activismes feministes i queer, així com a investigacions identitàries, amb artistes com ara Cabello/Carceller, Laurie Simmons, Ahlam Shibli, Humberto Rivas, Gillian Wearing, Martha Rosler, Dora García o Francesc Ruiz, així com en els conflictes d’una globalització desigual i travessada per les noves formes de comunicació, com ens mostren els artistes Rogelio López Cuenca o Nadia Benchallal. En la mateixa lògica, des del pla historiogràfic, un altre dels àmbits prioritaris en eixe eix cronològic és la nova consciència de la crisi com a fenomen global. En eixe sentit, una sèrie d’artistes procedents de l’entorn del món àrab, com ara Mona Hatoum, Zineb Sedira, Rula Halawani, Yto Barrada, Bouchra Khalili, Mohamed Bourouissa o Joana, Hadjitthomas i Khalil Joreige ens poden donar claus sobre eixa crisi global que s’estén en el temps i en diversos contextos. Allò contemporani ja es presenta com un art postconceptual, obert en els seus significats, que recupera el document i les pràctiques del cos a través de la performance i la paraula. De la mateixa manera, es manifesta un impuls renovat de la narració mitjançant el dibuix i la història gràfica, com mostren els còmics d’Ana Penyas o Paco Roca en la col·lecció de l’IVAM, que se sumen als històrics de l’Equip Crònica, Equip Realitat o un dels pioners de l’anomenada Escola valenciana, Miguel Calatayud.