Un projecte d’Álvaro Porras Soriano

El propi d’una mixtape, potser pel seu caràcter popular i quasi anònim en tant que excessivament reproduïble, és exigir-se a si mateix una introducció que servisca de context propi i raó de ser –trencant la coherència del flux de sons–, amb la finalitat d’establir un canal fora del musical en el qual s’interpel·le a l’oïdor perquè tinga en compte a l’artista, vendre’s. La intenció d’aquest text és eixa mateixa, conjurar al Gangsta Grillz davant una sèrie de temes d’ambient perquè, a la forma en la qual Dj Drama introduïa els nomenes participants i codis de les cançons abans que començaren, es produïsca aquesta revelació de context.

Rata 2 (2022) és una obra de caràcter calvinista¹, la qual es diferencia de la resta d’obres d’Álvaro Porras Soriano que l’espai de discussió que solen obrir les seues peces –respecte a l’herència del pensament modern– ocorre de forma quasi invisible, com si la conversa ja s’haguera iniciat abans d’arribar. Es tracta d’un tema de posició. Des d’on se suposa que hem de llegir l’obra? En quin lloc ens situa? Hi ha dos possibles gestos: contingut i forma.

En primer lloc, des de la narrativa que proposa l’artista, fora de la seua pròpia peça (fent referència al positivisme determinista modern que proposava l’autonomia, en el qual seríem capaces de tornar a relacionar-nos, a la manera premoderna, amb una obra clarament hermètica i d’una forma intuïtiva, sense necessitat d’un context exterior). Álvaro Porras Soriano em va explicar la història d’una persona que es baixa d’un tren, abandona l’estació i es dirigeix a un bosc, on decideix cremar un arbre, donant lloc a un desert. El desenvolupament de la història sembla donar-se com un desencantament del món, similar al desenvolupament de la transmutació de valors que proposava Nietzsche, però l’ordre sembla diferent. El punt de partida roman en el mateix lloc. Tant el tren com l’estació coincideixen amb el nihilisme en la seua forma passiva (Camell tant com relat de Nietzsche com model de tren), dins d’una organització homogènia dels cossos que es reflecteix en l’espacialitat anestèsica dels sons, en un món mancat de sentit. La subversió comença ací, on l’individu es llança a un bosc de la mateixa forma en què el lleó nietzscheà destruiria les mitologies (crítica de la transcendència que coincideix amb la gènesi de la música ambient) que donaven forma als valors antics. Caràcter prometeic d’un sample que ens resulta familiar però cada vegada més buit, com dibuixant un espai diferent.

El desviament ocorre al final. Si bé el nihilisme positiu seria un estat de creació lliure de conceptes, amb valors fora de la culpa, en la mixtape acabem en un desert, que sona i apareix a manera de ruptura. La creació d’un nou subjecte es veu definit per la norma, com un so ordenat, pràcticament militar, que resulta quasi un símil del projecte modern i del desviament del nihilisme en noves formes d’ordre. Diversos sons semblen aproximar-nos a formes d’ordre llunyanes que no acaben d’aparéixer, fent del desert una imatge-fantasma de l’estació de tren.

L’altra via de diàleg que obri l’obra té a veure amb si mateixa i amb les seues condicions. La creació tècnica de si i la dissociació narrativa² entre sons quasi universals i un relat concret.

Tot torna als trens. Els primers intents de la construcció d’una imatge ambiental també retornen a la indústria ferrocarril. Podem veure això en la pintura de William Turner, Rain, Steam, and Speed – The Great Western Railway (1844), la relació del qual entre la ferocitat mecànica es contrasta amb les condicions climàtiques que s’escapen al dibuix. L’ambiental es construeix des del tècnic.

Així, podem llegir Rata 2 com un paisatge que no acaba d’aparéixer –igual que els ritmes que estan en constant esdevindre–, atropellat per una sèrie de sintetitzadors que ressonen a un assemblatge de passats perduts entre el record i la invenció. La cerca del so per una eufòria que no acaba d’arribar, en forma de salts en els temps i compassos, sembla llançar-nos a una anul·lació del temps, potser pel seu excés, en el qual cada retorn del sample indica un desplaçament cap a una altra cosa.

Miguel Rubio Tapia

1 Calvinista en el sentit que recupera el nihilisme de l’art modern, en el qual l’existència d’una obra només referencia la necessitat de la seua existència. Un caràcter tautològic en el qual alguna cosa és perquè ha de ser així.

2 El fet d’entendre la narració com sample (en un constant retorn, però fora de l’objecte complet del qual ix) recorda a la manera d’assemblar imatge i so de les pel·lícules de Godard, en les quals la dissociació entre el que veiem i el que se’ns està comptant ens porta a situar el sentit en un punt mitjà, en una altra part que no està en el que s’està mostrant. De fet, el tracklist té una lectura cinematogràfica, similar a l’obsessió del rap de la costa Aquest de finals dels noranta (Notorious B.I.G i Jay-Z, principalment) amb fer discos que es contaren com a pel·lícules, en aquest cas, de gangsters.