Un projecte de Claudia Dyboski
El ressó és un fenomen acústic produït quan una ona es reflecteix en una superfície i torna cap al seu emissor. Podria dir-se que aquest reflex o reflexió és semblant al que produeixen les ones de la llum en els espills, però amb ones sonores o electromagnètiques. L’ecolocalització és una estratègia lògica en l’oceà, on el so viatja cinc vegades més ràpid que per l’aire. Els dofins i altres odontocets, com la beluga, geolocalitzen mitjançant un òrgan especialitzat anomenat burses dorsals, situat en la part superior del cap, prop de l’espiracle.
L’ecosistema és el conjunt d’espècies d’una àrea determinada que interactuen entre elles i amb el seu ambient abiòtic; mitjançant processos com la depredació, el parasitisme, la competència i la simbiosi, i amb el seu ambient en desintegrar-se i tornar a ser part del cicle d’energia i de nutrients.
De l’italià antic ecco (“heus ací”).
Ecco es refereix a una combinació de tots aquests termes: és el lloc on es troben els mons, on els organismes es descobreixen, es tantegen, es familiaritzen. Ecco és un llenguatge, un reflex que travessa tots dos costats del líquid; és naixement de vida nova. Ecco representa a totes les criatures que canten a l’uníson i a totes aquelles que forcegen. És el centre, allà on la vida és encara inexperta i les criatures es relacionen amb malaptesa.
Allí juga un Déu nounat amb xicotetes peces de vida. El lloc, entramat d’estructures circulars que es despleguen des del centre, és el seu pati de l’esbarjo. El Cadell desconeix el poder que alberga; manca de records, no concep el temps. Desconeix a les criatures, però és el pare de les criatures. Desconeix el llenguatge, però és el pare del llenguatge. De la seua boca naix la llengua dels musells, dels balbotejos, de les bocades. De sobte totes les criatures es fan olor, es balbucegen, es mosseguen.
Sobre una columna cristal·lina, de la qual emana l’aigua a borbollons, se senta el Nino a jugar. L’estructura s’alça sobre el centre absolut de les coses, esbiaixada per un feix de llum que procedeix del seu interior. És des d’allí que tot s’esdevé: les llavors que es ramifiquen, les cèl·lules que es multipliquen, els tantejares primitius que es tornen pensament. Tot prové d’allí, d’aquella xicoteta criatura, d’aquella columna de vidre, d’aquella font d’aigua. Tot es transforma des d’allí, tocat per la llum, cap a fora, cap a fora, cap a fora…
