L’IVAM indaga en la generació de pioners que trencà amb el sorollisme i renovà l’art valencià als anys cinquanta

• ‘Atrevir-se a més. València abans de l’art normatiu. 1947-1960’ reunix 200 obres d’artistes i col·lectius com el grupo Z, el Grup Los 7 i el Grup Parpalló
• La investigació ha trobat peces inèdites pertanyents a col·leccionistes valencians que s’inclouen en l’exposició

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) ha presentat l’exposició ‘Atrevir-se a més. València abans de l’art normatiu. 1947-1960’ que reunix més de 200 obres de cinquanta artistes que van trencar amb l’academicisme decimonònic i el sorollisme imperant, propiciant la renovació de l’art valencià dels anys cinquanta.

“L’exposició és fruit d’una investigació per part dels comissaris, Joan Ramon Escrivà i Nacho París, que durant dos anys han rastrejat els treballs d’artistes i col·lectius que van obrir una bretxa en la tradició academicista del moment”, ha explicat Blanca de la Torre sobre la mostra que abasta un arc cronològic des de 1947 fins a 1960. “Este període ha sigut tradicionalment considerat com a terra erma en allò cultural, però la quantitat d’artistes representats i la varietat de llenguatges proposats desmentixen eixa idea”, va assegurar.

La secretària autonòmica, Pilar Tébar, ha destacat que la mostra inclou peces “inèdites” que havien romàs ocultes i que els comissaris han descobert en el transcurs de la investigació, com la important troballa a última hora del conjunt artístic del col·legi El Pilar. “És una exposició que té molt a aportar sobre este període”, va afegir.

La directora de l’IVAM ha apuntat durant la presentació que el títol, ‘Atrevir-se a més’, “procedix d’un dels escrits de Manolo Gil, l’obra i els postulats teòrics del qual articulen en bona part l’exposició, que pretén també ser un homenatge a la seua figura pel centenari del seu naixement en 2025”. Manolo Gil va ser un dels impulsors del Grupo Z, del qual també van formar part Jacinta Gil, José Vento, Custodio Marco, Federico Montañana, Manuel Benet, Carmen Pérez Giner i Ricardo Zamorano.

“Eren estudiants que es van organitzar contra l’academicisme absurd d’orientació sorollista impartit des de la Escuela de Bellas Artes San Carlos”, ha detallat Nacho París sobre la primera sala que mostra este “contrasorollisme” de col·lectius com el Grupo Z o el grupo Los 7, format per Vicente Castellano, Fillol Roig, Joan Genovés, Vicent Gómez García, Ricardo Hueso, Joan Llorens Riera i Josep Masiá Sellés -més avant s’afegirien Joaquín Michavila, Ángeles Ballester i Eusebio Sempere-. Juntament amb el Grup Parpalló “estos col·lectius van ser protagonistes d’eixe procés de reconstrucció cultural i de la recuperació d’alguns dels postulats de l’avantguarda”, va destacar París.

L’intent de renovació de l’art valencià es va produir en el context d’un nou urbanisme que es traduiria en nombroses intervencions públiques. En eixa línia, l’exposició “aborda la importància de l’art sacre que, paradoxalment, va resultar ser una via de difusió de les noves formes d’expressió artística”, ha relatat per la seua part Ramón Escrivà.

Este fenomen de la renovació de les arts de l’Església va córrer en paral·lel a la construcció de noves parròquies, com la de Sant Francesc d’Assís a Oliva, la de Sant Nicolás de Bari en el Grau de Gandia -que compta amb un mosaic ceràmic en l’Altar Major de l’escultor Nassio Bayarri-, o la de la Verge del Remei a València, amb obres de Joaquín Michavila, Nassio Bayarri i Esteve Edo. “Esta església és un extraordinari exemple de la simbiosi entre el treball d’un arquitecte compromés amb la renovació del llenguatge constructiu i un grup d’artistes vinculats al Grup Parpalló”, va assenyalar el comissari.

L’exposició també mostra la irrupció de l’arquitectura hotelera amb l’aparició dels primers hotels, com el Recatí o el Bayrén. “Eren edificis racionalistes en els quals van intervindre de nou els artistes de l’època propiciant el boom de l’arquitectura de l’oci”, ha sentenciat Escrivà.

Un altre dels apartats de la mostra està dedicat a la importància que va tindre el muralisme per als artistes d’esta generació en obres arquitectòniques clau de la Comunitat Valenciana dels anys 50, com els murals de Manuel Baeza per als pavellons de bany de la platja del Postiguet a Alacant, els esbossos de Manolo Gil per a la Universitat Laboral de Tarragona o la intervenció de Jacinta Gil en el Centro de Estudios Norteamericano de València.

Sobre l’intens debat de l’època entre abstracció i figuració, els comissaris conclouen que “va ser una separació profundament maniquea”. El debat també va afectar la jerarquia eclesiàstica que apostarà per impulsar en les arts de l’Església una figuració amable i estilitzada d’arrel metafísica enfront d’obres abstractes o expressionistes que “transmetien un grau insuportable de violència”, segons paraules de Ramon Escrivà.

L’exposició conclou amb la irrupció del Grup Parpalló, un col·lectiu que va saber aglutinar entre les seues files a pintors, escultors, crítics d’art, arquitectes i interioristes. “Va ser l’intent més important d’impuls a la modernització artística a la ciutat de València”, va resumir Nacho París.