Salvador Soria

L’IVAM presenta una exposició de l’artista Salvador Soria, guardonat amb el VIII Premi de les arts plàstiques de la Generalitat. La mostra selecciona més d’un centenar d’obres dedicades a la investigació d’este creador sobre el tema de les Integracions. Estes expressions plàstiques —que comprenen pintura, escultura i dibuixos— s’entremesclen i es nodrixen mútuament, animant-se en una espècie de progressió natural, en la qual se succeïxen els temes.

Salvador Soria (València 1915) va començar l’aprenentatge artístic a l’Escola d’Arts i Oficis de València i des de 1932 va assistir a classes nocturnes de dibuix alhora que treballava de marbrista. El 1936 va esclatar la Guerra Civil i, amb vint-i-un anys, se’n va anar al front sense haver realitzat cap exposició. El 1939 es va traslladar a França, país on va reprendre la seua activitat. Va residir un temps a Perpinyà fins que el 1953 va decidir tornar a Espanya amb la seua família. Es va instal·lar primer a València i després a Madrid, on es va integrar en la vida cultural de la capital, va treballar i exposar amb les millors galeries de l’època, com Biosca i Juana Mordó, i la seua obra va començar a formar part de grans col·leccions internacionals. Durant este període, va conéixer postulats neocubistes i expressionistes, es va enriquir amb noves experiències i, a poc a poc, va configurar un estil propi fins que finalment es va definir en la línia d’un expressionisme realista.

A València, a la Sala Lafuente, va presentar el 1954 una mostra de tota l’obra que va fer a França. Entre 1957 i 1959 va formar part del Grup Parpalló, promogut pel crític 2 valencià Aguilera Cerni, que pretenia superar el retard artístic provocat per la Guerra Civil i integrar els corrents avantguardistes del moment en el panorama nacional i internacional. Salvador Soria també va ser un dels creadors de la revista Arte Vivo i el 1960 va col·laborar en el naixement del Moviment Artístic del Mediterrani. A finals dels anys cinquanta l’obra de Salvador Soria, que ja havia començat a incorporar elements matèrics, va evolucionar cap a una estètica pròxima a l’informalisme.

A partir de la dècada dels anys seixanta va iniciar el conjunt més important de la seua producció plàstica. Una de les fonts del seu treball van ser les Integracions, on les superposicions matèriques —usant cordes, teles metàl·liques, planxes, llimadures, claus, rosques, etc.— contrastaven amb amplis buits que permetien integrar l’obra amb el mur. Més tard, a partir de 1964, va començar a construir objectes tridimensionals que tenien aparença de màquina, els quals remarcaven la seua faceta com a escultor i als quals va qualificar com a exemples de “mecànica plàstica”. A estos enginys de seguida els van succeir les conegudes Màquines per a l’Esperit, peces que no eren alienes a l’ambient tecnològic de l’època. La inquietud de Salvador Soria va fer que també s’interessara pel gravat, la qual cosa li va permetre formar part del grup L’Eixam a mitjan dels anys setanta. Després de passar un temps a Madrid, es va instal·lar davant del mar de Benissa (Alacant):

“Entre pintura i construcció, entreteixit de la tela, revestiment, calafat, el quadre té com a objectiu reunir, ajuntar i fer que es mantinguen junts els materials més divergents perquè l’obra després d’esta operació d’ajustament lliure, bloquejada, cenyida, rivetada, acordada amb els seus elements, isca reforçada, com si estiguera armada per tal de sostindre la seda visible de l’espai”.