Quejido. 33 anys de resistència

Manolo Quejido (Sevilla, 1946) va dividir el seu treball fins a la dècada dels 90 en tres períodes. Al primer ho va batejar com La Dificultat i abastava des de 1964 fins a finals dels setanta. Al segon, que va vindre a coincidir amb la dècada de la transició i els huitanta li va dir La Pintura. L’última etapa la va denominar La Resistencia.

Per a l’exposició es van seleccionar prop d’un centenar d’obres posant l’accent principalment en el primer període i tercer de la seua obra. L’obra dels primers deu anys, durant la qual Quejido va investigar en direccions molt diverses va romandre pràcticament inèdita. Moltes d’estes peces es van exposar per primera vegada en el Centre del Carme. La mostra passava de puntetes pel segon període. I no obstant això, prestava molta atenció a la seua obra del període de La Resistencia.

L’exposició Quejido. 33 anys de resistència es va centrar en dos períodes molt allunyats en el temps per a saltar precisament els nexes i les imbricacions entre ells, però també dedicava sengles sales monogràfiques a dos dels motius iconogràfics -les Màquines i els Pensaments– sobre els quals l’artista va tornar una vegada i una altra des dels anys setanta. Màquines inspirades en una vella Underwood que va trobar al carrer. Pensaments, successives sèries de flors pintades com a homenatge a cadascun dels pintors que Quejido considerava punts forts de la història de l’art. En propietat les Màquines i Pensaments, més que motius, van ser les dos idees matrius de l’obra de Quejido. Una obra generada per una maquinació de pensaments. D’ací el títol de l’exposició: un típic logogrifo quejidiano que fundia els verbs Pintar/Pensar/Sentir . El subtítol, 33 anys de resistència, definia l’esperit de la mostra.

Amb motiu de la proposta es va editar un catàleg que incloïa un assaig del comissari de l’exposició, Francisco Rivas, diversos textos de Gemec i una àmplia antologia crítica i gràfica.