Oteiza
Íntim i secret
L’escultor basc els porta al seu personal terreny militant, que s’explicita en la identificació del fal·lus com a, sobretot, un ariet. Un ariet fonamentalment ofensiu, però també, en menor grau, defensiu, i, inclús, d’estigmatitzant jocositat, açò últim pel que fa als seus canviants humors. Jorge Oteiza era impredicible, passava de l’eufòria a la melancolia amb relativa facilitat, era apassionat fins a la medul·la, va patir moltes frustacions, però, en la mesura del seu geni, que era gran, va ser, sobretot, un diví impacient. Home d’àgora i, per tant, predicador, estava constantment a la que salta, pensament i acció. D’altra banda, com a ser infantil –categoria a la qual s’acomoda pel fet de ser artista–, donava alternativament mostres d’espontaneïtat, ingenuïtat i generositat, que, depenent dels casos, es podien transformar en recel i ressentiment. En certa manera, el món de l’art, més que pròpiament la vida, el va mantindre en una constant tensió defensiva que, periòdicament, generava explosions.
Molts d’estos trets es traslluen en la seua obra escrita i publicada, que és cabalosa, rica i complexa. Rica en informació i plena d’intuïcions fulgurants. Podíem preguntar-nos si estos dibuixos són eròtics o pornogràfics, o potser només descarats, però no per la seua motivació sexual, ja que el seu desvergonyiment és d’una altra índole que ens inclina a qualificar-la com a tribal. Aquells, per exemple, en què Oteiza s’autoretrata de manera certament caricaturesca armat, mai millor dit, amb una descomunal “llança al rest”. Podríem intuir una nostàlgica evocació dels antics fetitxes grecoromans, procedents dels ancestrals cultes dionisíacs, d’explícita celebració. O d’abans encara, si ens remuntem a la prehistòria, tan important per a Oteiza. Però la seua intenció pareix estar més a prop de la tradició goliardesca medieval o de la seua interpretació més moderna, transformada per Rabelais en eixe pandemònium del cos com a expressió de la feracitat instintiva humana. En qualsevol cas, on es revela la seua concepció batalladora del fal·locentrisme és en les llegendes escrites amb les quals sol acompanyar una bona part d’estos dibuixos. Comentaris que subratllen, més que aclarixen, allò que estos dibuixos representen, incloent-hi la política artística; arremeten contra crítics coneguts o poderosos administradors de l’art espanyol, tant pels que es referix a la política franquista com a les situacions de l’anomenada transició democràtica, on es van avivar les seues frustracions respecte del que entenia que havia de ser el present i el futur del País Basc.
Estos dibuixos, tot i que revestits d’un to desenfadat, traslluen més ràbia que humor, i des d’un punt de vista formal, demostren no sols que és un escultor, sinó que també a vegades ens recorden els traços d’algun mestre que indubtablement admirava, com és Goya. Els dibuixos eròtics d’Oteiza són una xicoteta part de l’ingent cabal d’anotacions i esbossos que l’artista va fer en quaderns i fulls solts, on predominen altres temes, la major part dels quals són, lògicament, estrictament artístics.