Natividad Navalón

L’exposició La maleta de ma mare, que conta una història a través de cinc espais, descriu la relació entre mare i filla com a interacció entre experiència i nou començament.

A partir d’una certa edat cada xiquet experimenta la responsabilitat que li transmet sa mare. En El somni de viure estem rodejats d’objectes de la mare que transmeten benestar intens, calor, seguretat i confiança. En l’art, el cabell s’utilitza sovint com a símbol de familiaritat i feminitat. En l’obra de Navalón Sentir el calor de mi morada (Sentir la calor de ma casa), uns cabells llargs de dona ixen per baix del coixí i es troben damunt de l’enorme llit blanc i pla de la mare. Per tant, els primers anys de vida d’una xiqueta són els més importants per al seu desenrotllament fins a convertir-se en dona.

A les xiquetes que es van fent grans els agrada rodejar-se d’objectes i de roba de sa mare. Amb la seua escultura Buscando esa mujer (Buscant aqueixa dona) hi ha una bossa de mà sobredimensionada enmig de la sala. Una xiqueta amb falda curta posa el cap en la bossa de mà per a –segons sembla– registrar el seu contingut. Així, a través de la recerca d’enyorances i desitjos sense complir, se submergix en la identitat de la mare i s’identifica amb ella. En la investigació de la relació entre mare i filla, esta última encara té un paper secundari en esta obra. Només en De madres a hijas (De mares a filles) la mare i la filla són iguals. La instal·lació De madres a hijas mostra vint-i-huit cadires grans de metall disposades en parelles enfrontades. Sobre cada una d’estes parelles de cadires hi ha un extens llenç blanc que les unix i que arriba fins al sòl. El drap pot representar un cordó umbilical sense tallar, o la seua ruptura quan ha caigut. La xiqueta s’ha fet gran i està asseguda enfront de sa mare, a la mateixa altura que els seus ulls, en una posició que expressa un diàleg o una confrontació. L’enfrontament simbolitza la igualtat de mare i filla.

La instal·lació La maleta de mi madre consistix en dotze maletes de bronze i feltre, posades contra la paret. En la paret es pot llegir el següent: “Memòries, indecisions, somnis i fracassos, consells, presències, desitjos, il·lusions, dubtes i desastres, tristesa, “mare, on pose açò?” Estant sola ara, ja no era una filla, només era una mare, havia de transmetre el llegat que totes les mares tenen el privilegi de transmetre a les seues filles.” Les maletes contenen simbòlicament tot el que integra la mare: la roba, l’olor, el record de temps passats i el desig de tornar a tindre-ho tot en ment. La vida s’entén com una transició en què la xiqueta experimenta totes les fases de la mare i en la qual, juntament amb la maleta, es fa càrrec també del paper actiu d’ella.

L’escultura Tiempo de arroz y sal es compon d’una barca de plom que fa aproximadament catorze metres de llarg i nou metres d’alt ple de tovalles blanques enrotllades. La barca simbolitza el viatge d’una dona a través de la vida. Les tovalles representen puresa, innocència, virginitat, tradició i neteja. La jove s’encamina al futur i repetix el cicle vital de la mare a la seua manera. Ara continua el camí sola; ja no té la mare davant. S’ha realitzat la independització. La barca simbolitza el comiat i la transició cap a una nova vida.

Navalón acaba el seu viatge per la vida de la dona amb la instal·lació El paso del legado. Esta obra està formada per set làmines d’aigua, de color blau fosc, de deu centímetres de profunditat i quinze metres de llarg cada una. En un extrem de cada làmina hi ha una banqueta blanca, sobre la qual hi ha una tovalla, també de color blanc. La mare ha desaparegut en l’aigua, deixant sumir, per a sempre, el seu cos en la natura. La mare ja no hi és. Una meditada i silenciosa atmosfera ompli la instal·lació i la sala. Situada en un extrem, veiem l’escultura en fibra de vidri d’una xiqueta que intenta introduir-se en la paret. Un nou cicle vital està a punt de començar amb noves mares i filles. En l’art, l’aigua representa el transcurs de la vida que desemboca en la mort, igual que el riu en el mar. L’aigua expressa l’esperança d’una mort en pau, quan l’ona plàcida es mou imperceptiblement d’una vida a l’altra. L’ànima sobreviu a tots els cicles i processos perquè continua vivint amb nosaltres sense que fem res. La portem dins de nosaltres envoltada de la infinitat de l’existència