Miguel Berrocal

Miguel Ortiz Berrocal naix a Villanueva de Algaidas, Màlaga, el 1933. Comença la seua formació acadèmica a la Facultad de Ciencias Exactas de Madrid, on cursa els dos primers anys de matemàtiques, obligatoris per a l’ingrés a l’Escuela de Arquitectura. Mentrestant, com molts dels aspirants a cursar els estudis d’arquitectura, freqüenta l’Escuela de Artes y Oficios, on és deixeble d’Ángel Ferrant i, més tard, alumne del ceramista Pierre Canivet a París. Es va interessar des de la seua joventut per un sistema d’escultura desmuntable, transformable i combinatori que caracteritza tota la seua producció escultòrica posterior, en la qual hi ha una recerca constant de nous conceptes i espais desconeguts a l’interior de la pròpia estructura que obri el camí perquè l’espectador s’endinse en el món de la construcció i la desconstrucció.

En la seua obra han influït, entre altres, escultors com Oteiza i Chillida. Recorre a temes clàssics (torsos, caps o figures reclinades) i, sobretot, a un cert antropomorfisme per a evitar un resultat excessivament geomètric i abstracte, encara que és evident la impregnació de les matemàtiques o l’arquitectura en les seues escultures, fruit de la seua pròpia inclinació i de la seua formació acadèmica. El seu estil es caracteritza per la inspiració hel·lènica, pel barroquisme i per la complexitat i amplitud de les formes. La meticulositat i precisió en la realització de complexes peces manipulables, l’exactitud dels dissenys i els posteriors acoblaments, donen com a resultat uns elements escultòrics formats, a la seua vegada, per altres peces que tenen una identitat pròpia. És precisament aquesta dificultat que comporta la realització de cada una de les seues escultures la que l’impulsa, a partir de 1962, a realitzar-les de manera seriada. Amb això obri la possibilitat de multiplicar les seues peces de la mateixa manera que ho fan els pintors gràcies als procediments que les arts gràfiques els ofereixen. Així doncs, un mateix tema es repeteix en una dimensió distinta, amb elements nous combinats i disposats de manera diferent. A partir de 1974 el seu estil es depura extraordinàriament, i passa a realitzar formes més senzilles i mecanicistes.

En la seua etapa més recent s’ha servit d’un dibuix cada vegada més elemental i essencial. Des que el 1952 celebrara a la Galería Xagra de Madrid la seua primera individual, ha realitzat nombroses exposicions de tot el món, i la seua obra es troba en importants museus i institucions tant europeus com americans. La mostra que l’IVAM li dedica recorre, d’una manera tant temàtica com cronològica, tota la seua producció escultòrica, i se centra en les peces més representatives. Dividida en els apartats Primeres escultures, Torsos i Dones, s’hi mostraran peces claus de la seua producció com el gran tors en fusta Richelieu, el qual serà exposat totalment desmuntat com a eix central de la mostra. Així mateix, inclou una selecció de dibuixos en relació directa amb les escultures exposades. Acompanyant l’exposició s’editarà un catàleg amb reproduccions en color de totes les obres i amb un text teòric de la historiadora de l’art Lola Jiménez Blanco i contribucions literàries d’escriptors i poetes com José Antonio Muñoz Rojas, Ángela Vallvey i Valentí Puig