Miguel Ángel Campano
En els anys vuitanta, en plena Transició, la pintura generada a Espanya sorgeix com a reacció a aquell moment històric i assenta les bases en un context internacional en el qual l’art havia sigut reconquerit per una pintura de tints expressionistes. La intenció d’aquests joves pintors (entre ells José María Sicília, Miquel Barceló, Ferran García Sevilla o Miguel Ángel Campano), era atorgar al mitjà una mirada despolititzada, autònoma i no funcional; totalment allunyada de plantejaments militants. Una decisió que va seguir una línia fèrtil i concreta i que va generar escola, assentant bases dels estils abstractes posteriors.
L’exposició dedicada a Miguel Ángel Campano (Madrid, 1948 – Cercedilla, Madrid, 2018) en l’IVAM Centre del Carme es conformava de dues parts. Una primera, reunia obres del pintor des de 1980 a 1989 i s’organitzava per sèries, com les dues de Las vocales (Les vocals, 1980 i 1983), Mistralenca o El Diluvi (El Diluvio), totes dues de 1981-1982, o La Bacanal (1983). També s’integraven dins d’aquest bloc unes altres que analitzaven i reinterpretaven obres de Paul Cézanne o Nicolas Poussin. En tota la seua producció hi ha una tirada per la pintura d’après nature, que reflexiona sobre grans temes que van ser tractats per pintors més o menys clàssics, amb els quals compartia una necessitat vital d’expressar-se des del mitjà au plein air, una influència avivada, sens dubte, durant les seues llargues estades a París i l’estudi de grans mestres de l’art. La segona part se centrava exclusivament en variacions sobre el quadre de Poussin Ruth y Boaz (El verano) (Ruth i Boaz [L’estiu]), pintat entre 1660 i 1664. Campano va exposar en aquesta mostra 366 dibuixos realitzats amb tinta, llapis i gouache basats en aquell quadre, la qual cosa demostra la seua capacitat analítica, la necessitat de treballar des de la repetició i atenent els seus xicotets gestos diferencials. Al conjunt de dibuixos se sumaven 122 pintures de sèries anteriors, completant una sort d’exposició quasi retrospectiva.