Martial Raysse

Martial Raysse (Golfe-Juan-Vallauris,, França, 1936) és un dels creadors del Nou Realisme francés. El seu llenguatge plàstic evoluciona, dins de la corrent pop europea, cap a un estil personal d’imatges i temes que emfatitzen la vida moderna. L’exposició abasta cent vint-i-sis obres, incloent-hi pintures, escultures i objectes realitzats entre 1959 i 1991. En els seus últims anys els seus treballs s’organitzen amb referents a temes i maneres de fer de la pintura clàssica.

En 1962 la seua participació en una mostra en el Stedelijk Museum d’Amsterdam va fer que importants galeries i museus d’Europa i els Estats Units s’interessaren pel seu treball i el difongueren. Quatre anys després va representar a França en la Biennal de Venècia. La imatge estereotipada del cos, tal qual l’oferixen les revistes de moda, és el tema predilecte i emblemàtic del seu treball. En eixos anys seixanta va acceptar l’encàrrec de Roland Petit per a realitzar els decorats i vestuaris de dos ballets i va començar a utilitzar el cinema en el seu treball. Pel que va denominar “eliminació progressiva de tota anècdota”, Raysse va establir un repertori de formes arquetípiques que va utilitzar com a imatges codificades amb gran llibertat per a la seua concreció matèrica.

Esta subtil decantació del seu treball es va desenvolupar sobre un fons de crisi social: maig del 68. Martial Raysse es va implicar en eixa crisi que, en certa manera, el seu treball va anticipar i va analitzar, sent el seu compromís personal alguna cosa que va ser més enllà d’una prudent simpatia.

Des de llavors, Raysse ha evolucionat fins a fer un pas gegantesc que s’ha definit, erròniament, com una volta a la pintura: es tracta, al contrari, d’un llarg aprenentatge pel qual l’artista adquirix el dret a enfrontar-se als grans temes, a les al·legories, als retrats, i a tot allò que no té molt a veure amb les professions de fe, una miqueta simples, que es fan en qualsevol lloc des de l’inici dels huitanta.