Llorenç Barber

L’IVAM vol esdevindre instrument, pas, música inesperada i dispositiu d’un art sonor que, entre altres “trànsits”, ens desperte curiositat i atenció.

Jo, músic d’intempèries, campanes i altures, recórrec per a solucionar la situació a consultar a aquell pioner futurista que va ser el capellà Castillejo, qui fa ara 87 anys (1933) va construir un aparell electrocompositor capaç de “produir una sensació agradable i de sabor nou i exquisit, una música amb suggestió de sorpresa i emoció, de misteri i de màgia, una música de dinamisme que descarrega espurnes, que il·lumina les regions de les fades i els mags”.

I heus ací que, furonejant àvid les ofertes tecnosòniques, descobrisc els sensors de pressió, és a dir, uns dispositius de contacte dissenyats per a captar ones sonores i traduir-les en senyals elèctrics quan algunes substàncies cristal·lines se sotmeten a alguna mena de pressió mecànica.

N’hi haurà prou amb què els nostres peus es recolzen sobre el sòl en ascens-descens, per a produir, sense saber-ho, “sons” i fins i tot músiques “interactives”.

Una escala, un hall, gràcies a la “vitalitat eléctrica” esdevé aleteig de músiques que volen i omplin de color d’harmònics un IVAM com aquest, que mira el futur com una catedral d’escoltes espontànies, inesperades, atzaroses i noves.

Amb aquestes decisions, amb aquestes maneres de tractar el so, com a matèria plàstica que ocupa arquitectures, materials i volums, posem en vida el fet que “s’ha obert —en paraules de Castillejo— un ‘camp nou’ a la música per al seu desenvolupament”.

La placa de maquinari ha sigut dissenyada i desenvolupada per Riley García
El programari ha sigut creat per l’artista sonor Arturo Moya

Amb la col·laboració de Montserrat Palacios, juny, 2020