L’abstracció de Rafael Canogar

Canogar va aconseguir molt prompte notorietat com a pintor d’avantguarda, i en 1957 ja era un dels principals representants de l’art abstracte europeu, quan va fundar, amb Saura, Millares, Feito, Rivera, etc., el grup madrileny El Paso. Canogar defén l’informalisme i l’obertura de l’Espanya franquista a l’escena internacional. L’informalisme va ser per a Canogar l’expressió de llibertat, de l’irrepetible i únic, plasmada amb una cal·ligrafia directa i espontània, arrapant amb les mans la matèria com, en paraules del mateix Canogar, el llaurador castellà llaurant la terra. Obres eminentment intuïtives i passionals, realitzades amb la urgència que el temps, l’edat i les teories reclamaven. L’informalisme va ser per a ell quelcom substancial i místic, autoafirmació i autorealització. Però eixe posicionament radical no podia, segons Canogar, mantindre’s indefinidament sense “academitzar-se”, era insuficient per a comunicar i expressar la tensió de la realitat, de la nova consciència social i política que despertava en el món. La tercera dimensió va donar finalment solució a la seua nova obra, al seu segon període (no representat en esta exposició), que, a partir de 1963, seria una realitat complexa, una nova imatge de l’home, obres per les quals se li va concedir el gran Premi de la Biennal de São Paulo. La incorporació de nous materials li va permetre la seua projecció en la realitat de l’espectador, en un ineludible intent de fer-li participar d’un drama col·lectiu, “imatges cossificades on l’humà, objecte i quantitat, adquirixen jerarquia simbòlica”, com va deixar escrit Aguilera Cerni. En 1975 torna a l’abstracció, a una anàlisi de la pintura, del suport, de la bidimensionalitat, i, finalment, després d’anys del seu període “fragmentacions”, o estructuració de forma i matèria, d’objetualització de la pintura com a testimoni de forces (construcció-deconstrucció) i marcació de territoris, com a constants de l’home, Canogar vol recuperar l’esperit que li va inspirar la seua primera obra, amb una pintura que ni idealitza la naturalesa ni la reproduïx com a mer fragment, sinó que es concep com a procés. Una pintura on ha volgut deixar rastre de la intensitat metafòrica i lírica de la superfície pictòrica, de  “reinventar la pintura”.