Juan Gris

José Victoriano González-Pérez, més conegut com a Juan Gris (Madrid, 1887 – Boulogne-sud-Seine, França, 1927) és considerat, juntament amb Pablo Picasso i Georges Braque, una figura essencial del cubisme. Es trasllada a París amb tot just 19 anys i allí desenvolupa tota la seua tasca artística. Prèviament, a Espanya, va treballar com a il·lustrador i dibuixant en el sector editorial, així com en publicacions com Blanco y Negro o Madrid Cómico, i manté aquesta ocupació també a França, publicant en revistes com a L’Assiette au Beurre i Charivari, entre d’altres. Encara que comença a decantar-se pel cubisme ja en 1910, és a partir de la seua participació en el Salon des Independents de París en 1912 quan aquesta opció es torna el seu estil i la seua investigació personal.

La mostra presentada en l’IVAM Centre Julio González arreplegava una sèrie de dibuixos desenvolupats en el període comprès entre l’inici de la Primera Guerra Mundial i les conclusions immediates a la signatura de l’Armistici. Gris es va mantenir fidel al marxant alemany Daniel-Henry Khanweiler, que no va poder trepitjar sòl francès durant els anys de la guerra, la qual cosa va deixar el pintor espanyol en una situació econòmica complicada. Són anys d’acostament i influència a Henry Matisse, del descobriment de Paul Cézanne i de la incertesa estètica provocada per Picabia i el dadaisme. En la publicació editada per l’IVAM s’inclou la correspondència del pintor amb Léonce Rosenberg, un altre dels seus tres marxants, amb comentari i notes de Christian Derouet. Aquests dibuixos sintetitzen al màxim el llenguatge cubista, i és on el pintor mostra un interès major en les estructures dels quadres que en els mateixos objectes representats.

La incomprensió del treball de Juan Gris a Espanya es va allargar fins a la dècada dels vuitanta, quan institucions com el Museo Nacional Centro de Arte Renia Sofía o la Colección Telefónica adquireixen obres seues.