Ignacio Pinazo en la Col·lecció de l’IVAM

L’últim terç del segle XIX dibuixa un dels capítols més brillants en la història de la pintura valenciana. Durant aquest període sorgeix o s’aferma un grup de primeres figures que imprimeix un nou biaix a l’activitat artística i inicia el camí cap a la modernitat. En semblant context, la figura d’Ignacio Pinazo s’engeganteix a mesura que aprofundim en la seua obra i la seua personalitat.

Ignasi Pinazo i Camarlench (1849-1916) és sense cap dubte un dels millors pintors europeus de la seua època. Ocorre, no obstant això, que a causa d’una sèrie de circumstàncies l’atenció historiogràfica i difusió que fins fa poc se li havia prestat no es corresponien amb la magnitud i excel·lència de la seua obra. La seua pintura precisa en molts casos d’una certa educació però atrapa a l’espectador que sap perseverar, i a partir d’eixe moment cobra extraordinari interés a cada nova mirada. D’un altre costat, Pinazo va ser un home de tarannà introvertit i meditabund, poc apropiat per a l’aventura i el viatge, de manera que el seu retir a Godella li va privar de la projecció internacional que Sorolla conquiste molt primerencament.

L’extensa i plural creació de Pinazo pot desorientar a l’historiador que s’acoste a ella amb una visió lineal de la pintura del segle XIX, ignorant les contradiccions i l’heterogeni de l’art d’eixa centúria. A vegades s’han vingut quasi a traçar dos perfils artístics de Pinazo: un ho descriu com a autor de pintura realista, més acadèmic i fins a un cert punt complaent amb les exigències d’una clientela ancorada en uns gustos convencionals que podria sentir-se identificada amb les seues pintures d’història i retrats; l’altre el presenta com un artista modern i avantguardista, autor d’una pintura més esbossada, basada en la primacia de la taca lliure i antiacadèmica, que és la que ens revela al veritable artista, i a través de la qual s’aproxima al gust contemporani.