José Antonio Orts. Doble Ostinato

La trajectòria artística de José Antonio Orts (Meliana, València, 1955) evidència el seu interés pel món de la tecnologia, la música i els corrents minimalistes de les arts contemporànies. El ritme és el mòbil fonamental en el treball artístic d’Orts, tant en la pintura com en la seua música: “música és la manifestació d’un ritme interior amb sons. Pintura, segons l’entenc, és la plasmació d’eixe ritme en colors, matèria i espai”. La música de l’artista de Meliana quant a l’expressió d’un ritme interior respon a la intenció de donar una figura a la vivència del temps.

La mostra Doble Ostinato estava formada per dos instal·lacions sonores compostes per un conjunt d’enginys sonors fotosostenibles creats expressament per a l’exposició de l’IVAM. En la primera instal·lació, Blanco Ostinato, dos tipus d’objectes fotosensibles distribuïts en grups pel sòl formaven una espècie de taques que eren alhora visuals i sonores. Els objectes del primer tipus (amb diferents altaveus) produïen uns sons caracteritzats per ser els més complexos (soroll blanc) i els més curts que cada altaveu pot reproduir. Els del segon tipus (amb tub) extreien del blanc sons afinats. En tots dos, el ritme sonor depenia de la llum que ells mateixos captaven, i per tant este ritme variava amb la presència de l’espectador. El conjunt definia una composició plàstica i sonora en l’interior de la qual l’espectador passejava lliurement alterant amb els seus moviments el ritme dels objectes sonors. La variació cíclica de la intensitat lluminosa alterava progressivament el ritme de tota la massa sonora, i el de cadascun dels objectes que el componien, recorrent gradualment tot l’espectre de ritmes imaginables.

La instal·lació de la segona sala, Ostinato Perpetu, es componia de diversos grups d’objectes sonors fotosensibles de diverses grandàries, la funció de les quals era produir uns sons afinats amb un ritme, de lent a moderat, que depenia de la llum que ells mateixos captaven. Cadascun dels objectes del grup principal es col·locava recolzat sobre una de les quatre cantonades de la sala. El conjunt produïa una melodia infinita, de caràcter noble i sobri, que repetia sempre (ostinato) quatre notes que han sigut acuradament triades. Esta melodia, sense principi ni fi, variava a perpetuïtat de tal mode que mai es repetia exactament ni una sola seqüència rítmica. D’altra banda, era una melodia que es produïa en l’espai ja que cada nota arribava procedent d’una direcció diferent. L’espectador “habitava” l’espai de la melodia amb els seus propis moviments i de mode subtil, sobre el ritme d’aquella. Els altres grups de la instal·lació repetien estes quatre notes en diferents tessitures configurant diferents plans sonors.

L’exposició es va produir al costat d’un catàleg amb un text de Julián Marrades Millet sobre l’obra musical de l’autor i de la instal·lació. S’acompanyava amb l’edició d’un disc amb composicions de l’autor i gravacions del so de les instal·lacions.